Segons Informa Radio Sant Feliu Us reproduïm un curiós article que el nostre company, Josep Andújar,  ha publicat en el darrer número de la Revista del Baix Empordà:
“Segur que al protagonista d’aquest article li hagués agradat saber que algun dia algú parlaria d’ell. És un personatge desconegut a la nostra comarca però que hi va tenir lligams indirectes, concretament amb Sant Feliu de Guíxols, a través de la família que s’hi va traslladar des de la petita població lleidatana de Torà (La Segarra).
Va néixer el 14 de desembre de 1884 en el sí d’una família humil conformada per quatre germans més que convivien amb el pare, Josep Solsona, que era guàrdia civil, la mare i els avis materns.
Ja de ben petit la família va notar que l’Eudald Solsona Rivert, se sortia dels patrons de comportament habituals en els infants de l’època. No perdia l’ocasió de ballar i ballar davant dels miralls i de dir que volia ser artista, viatjar i triomfar, la qual cosa treia de polleguera al benemèrit cap de família.
Passats el anys però essent encara molt jove, va decidir marxar a aquell París idealitzat de la Belle Epoque, la qual cosa no va agradar a la família i menys a la seva àvia que el tenia com el preferit de la casa.
Quan el pare es va jubilar de la Guàrdia Civil, va trobar feina a la Casa Fortó, a tocar de la farmàcia Ruscalleda, i es varen traslladar a viure a Sant Feliu mentre l’Eudald feia la seva a París.
Ell es volia dedicar al món de l’espectacle i essent admirador del famós transformista italià: Frégoli (admirat per intel·lectuals com Joan Brossa), va afegir una ena al seu nom i es va posar el nom artístic de “Frégolin” calcant també el seu espectacle que tenia l’habilitat de canviar-se de vestit en un moment darrera d’un paravent (biombo) situat al centre de l’escenari.
Les disfresses emulaven a dames com La Bella Otero, La Dama de les Camèlies, Cleopatra La Violetera, Tórtola Valencia, Mapierkowska, Salomé, Raquel Mel, Matahari, Lina Cavalieri, La Maja de Goya, etc.
A la seva arribada a París va trobar en el militar, Monsieur Pierre Bellan, un “protector” i, plegats, varen obrir una gran botiga d’articles espanyols, especialment flamencs, a l’Avenue Wagram, 23, als Camps Elisis.
Per intentar conformar, especialment al pare que no entenia les activitats del seu fill, es va casar amb  una vídua que tenia un fill i, en les poques cartes que va enviar parlava de la seva dona, Ramona, però, Pierre Bellan, fins i tot va enviar una foto al seu pare vestit de militar perquè comprovés que el seu “protector” tenia un aspecte marcial i li escrivia que li agradaria saludar-lo en alguna ocasió, dia que mai no va arribar.
L’Eudald va venir en dues ocasions a Sant Feliu, la primera al funeral del seu avi. No va arribar a temps a l’església però sí al cementiri. La comitiva es va escandalitzar en veure’l atès que, en mig del dol, se’l va veure arribar amb uns llampants pantalons vermells que varen destapar la ira del seu pare que el va fer fora del cementiri retraient-li que s’hi personés  “vestit de pallasso”.
Només en una altra ocasió es va desplaçar a Sant Feliu i fou al funeral del seu pare, que és quan va poder tenir contacte per primera vegada amb els seus nebots i reunir-se amb la resta de la família a la que va regalar les joies que portava i de la qual totes les dones se’n varen fer arracades.
El que segueix de la vida de “Fregolín” pot ser tant real com la vida mateixa o tant postís com el seu nom artístic o el seu espectacle.
M’explicava fa uns anys una neboda, Paquita Altarriba Solsona, (que es trobava a l’Asil Surís de Sant Feliu) que el “protector”, Mr.Pierre Bellan havia promès un gran viatge a l’Eudald i ell mateix va explicar a la família que va escollir la travessia del Titànic, que s’hi varen embarcar  i que el 16 d’abril de 1912, davant de l’alarma del naufragi i la preferència en el salvament de les dones i els nens, varen utilitzar les disfresses de dona de l’espectacle, que volia presentar a Nova York, i varen poder accedir als bots de salvament.
Tenia aquesta història i un munt de fotos aparcades fa anys, en el decurs dels quals vaig tenir l’ocasió de comentar-la a un vell director de teatre de Barcelona que també era un habitual dels espectacles de varietés i em va assegurar que no només el va conèixer personalment sinó que va acabar els seus dies als escenaris de petits locals del Paral·lel ja amb una edat avançada, la qual cosa em va alegrar perquè va acabar el seu cicle vital essent el que de petit va somiar, malgrat tots els entrebancs que va trobar pel camí”.