Segons Informa El Punt Avui Josefina Montsalvatge sentia passió per les roses. Tan bon punt va arribar l’aigua a Senya Blanca, dalt de tot d’aquell promontori pelat entre Sant Pol i Sant Feliu, va omplir la pèrgola i el jardí d’emparrats de flors. Primer van ser testos de lavanda i geranis florits, però de seguida que van créixer prou els til·lers, hi va lligar un bé de Déu de garlandes de rosers d’una banda a l’altra del passeig. El seu perfum dolç se sentia de lluny, barrejada amb la salabror intensa del mar. Josep Ensesa, que hauria fet qualsevol cosa per complaure la seva dona, va voler sorprendre-la encarregant pel seu aniversari a Pere Dot, el millor jardiner de l’època, els brots més bells per al seu jardí, però havia passat la data i els rosers no arribaven, ni a Sant Feliu de Guíxols, on va anar a interessar-se’n amb ansietat, ni a l’abaixador del Feliuet a Sant Pol. Al cap d’uns dies, es va resoldre el misteri: l’embalatge, amb les roses ja esfullades i seques, l’havien descarregat a la costa del Maresme, a l’únic Sant Pol que devia conèixer el missatger. Aquell dia, Josep Ensesa va decidir que hauria de prendre mesures perquè ni res ni ningú es perdés mai més per arribar a casa seva, de manera que va baixar fins a la badia, i al camí que enfilava cap a Senya Blanca, recordant com anomenaven els pescadors aquell racó arrecerat on desembocava una riera, hi va escriure en lletres grosses: “S’Agaró és aquí dalt.” Ningú no havia vist mai escrit encara aquell nom, però aviat ja no el podrien oblidar.

Per descomptat, Anna Ensesa Montsalvatge (Girona, 1922) l’ha recordat tota la vida, adherit a la memòria de “la petita terra del pare” que s’ha decidit a evocar, junt amb els rosers extraviats, les casetes de bany, els primers hostes de l’hostal de la Gavina o el banc de majòliques verdes des d’on va veure per primera vegada Francesc Macià, al llibre S’Agaró, el somni de Josep Ensesa, una crònica personal i emocionada, plena de detalls deliciosos i a voltes també terribles, que reconstrueix un dels projectes més fabulosos que han donat anomenada a la Costa Brava. La publicació del llibre, en la qual han col·laborat els ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i Girona, la Diputació i el fotògraf Paco Dalmau, amb Lluís Poch i Enric Serra com a coordinadors d’edició i Josep Puigbó com a autor del pròleg, és també un acte de desgreuge perquè ningú pugui ignorar el paper decisiu de l’industrial Josep Ensesa Gubert (1892-1981) en la transformació d’un paratge desolat en un dels conjunts residencials més atractius del litoral gironí, segons van subratllar tant Anna Ensesa com el seu fill Albert Sibils en la presentació del volum, el 12 d’agost passat al S’Agaró Hotel de Sant Pol, un dels establiments fundats precisament per l’empresari.

La “marginació sistemàtica” de què creuen que ha estat objecte l’obra i la mateixa figura d’Ensesa, al qual les institucions haurien “usurpat” els mèrits “sota la consigna de la rivalitat i el menyspreu” i servint-se, a més, d’una “falsa base documental que ha tergiversat la història”, tal com van denunciar els seus descendents durant l’acte, és sense cap dubte la principal motivació del llibre, però no n’és en absolut el fil conductor. Anna Ensesa no ha escrit aquesta memòria del paradís ni amb ressentiment ni amb esperit de revenja. Al contrari, cada una de les seves 240 pàgines desprèn un amor incondicional per aquest tros de paisatge, una lleialtat indestructible al país per damunt de qualsevol bandera ideològica i una aroma tan irresistible d’època que alguns fragments semblen escrits per algun personatge de Kate Morton.

Ningú, però, no hauria d’enganyar-se, perquè Anna Ensesa tampoc ho fa. Els seus són els records d’una determinada classe social que tenien xofer, minyona i fräulein per educar les nenes, que enviaven la progènie a estudiar a Ginebra, que estiuejaven als balnearis de moda i s’allotjaven als millors hotels d’Europa, que estaven familiaritzats amb les personalitats més prominents del seu temps i que, amb la Guerra Civil, sentirien que s’acabava un idil·li i començava el calvari de salvar del pillatge els mobles de caoba i la coberteria de plata. Els Ensesa van descobrir el 1942 que part de la seva havia anat a raure a casa del governador civil, però són els milicians i la persecució sanguinària dels comitès revolucionaris, el que l’autora recorda amb més aprensió: “Han passat molts anys, però encara sento a dins la nostàlgia d’haver perdut de cop el meu petit món, tan càlid i segur, a mans d’aquells escamots del mocador vermell al coll.”

Aquest món de protecció s’assentava en els pròspers negocis de fabricació de bótes de vi i producció de farina –La Montserrat arribaria a ser la proveïdora més important de tota la província– que havia impulsat l’avi Josep Ensesa Pujadas i que el fill primogènit, després d’una estricta formació a França i Escòcia, no només sostindria, sinó que ampliaria i diversificaria amb la creació de les Indústries Químiques i Tartàriques (els Químics), la fàbrica d’àcid tartàric més gran d’Europa, i, sobretot, amb la urbanització de s’Agaró. Quan els Ensesa van arribar-hi, no era més que un promontori salvatge que decoraven quatre mates d’herbes escadusseres i un ramat de cabres que, tot i així, l’avi havia comprat feia temps amb la idea d’edificar-hi. Les famílies benestants, però, preferien els xalets modernistes que s’havien començat a construir a la platja de Sant Pol, excepte Josep Ensesa, que es va enamorar d’aquell desolat mirador, des d’on tota la badia s’estenia als seus peus.

El 1922 va començar a aixecar-hi la casa, que va estrenar el 1924. Encimbellada dalt la roca, tota pintada de blanc, els pescadors van convertir-la aviat en el seu far, la seva Senya Blanca. Però els amics no comprenien les “excentricitats” d’aquell empresari exemplar que havia arrossegat dona i fills a viure a un racó de món i que a sobre els volia convèncer que havia estat una elecció preciosa. El cas és que, potser animats perquè ja n’hi havia una, a poc a poc altres propietaris s’hi van construir casa, entre ells el pintor Joan Colom (un germà del qual amagaria Ensesa durant la guerra), i fins i tot un hotel, el Monumental, que l’industrial gironí acabaria comprant i rebatejant com l’hotel de la Platja. No seria pas la seva primera incursió en el negoci del turisme, que havia iniciat amb les casetes de bany de Sant Pol associat amb Vicenç Gandol, l’enterramorts del poble i excel·lent fotògraf amateur amb qui, el 1928, transformaria el petit quiosc de venda de refrescos que també tenien a la platja en unes terrasses sota cobert, amb taules i cadires que tenien impresa al respatller una premonitòria gavina blanca. Anna Ensesa evoca les festes memorables d’aquell restaurant, i l’enorme tristesa que va embargar el pare quan va morir Rafael Masó, l’arquitecte a qui havia confiat la urbanització del primer s’Agaró. Després vindrien la Taverna del Mar i l’hostal de la Gavina, però també els viatges tardorals a Pouzelande, al Perigord, l’exili a Brussel·les passant per Marsella, la mort de l’avi i de la mare, i l’obertura del camí de ronda, somiat des dels anys vint i fet realitat als trenta per un home que havia tingut una casa vora el mar.