Sant Feliu de Guíxols havia esdevingut la capital de la Costa Brava gràcies a la capacitat emprenedora d’un grup de burgesos i empresaris que volien casar el seu progrés amb els seus excepcionals entorns naturals. Sense indústries contaminants i assentada en una vall entre el massís de les Cadiretes i les Gavarres; connectada per via fèrria amb Girona (els garrotxins venien als banys de Sant Elm i a l’hotel de les Noies amb el popular carrilet) i amb un ric sector empresarial forjat amb la indústria surera i el comerç d’ultramar, la ciutat albirava un futur brillant, a l’altura de les ciutats de la Costa Blava. Gaudia d’una rellevant arquitectura modernista harmonitzada amb obres noucentistes de Rafael Masó i Joan Bordàs, a qui se li deu el disseny del passeig del Mar.

Prohoms guixolencs com el meteoròleg Rafael Patxot; el periodista Agustí Calvet (Gaziel); Josep Irla, que esdevindria president de la Generalitat a l’exili, i el músic Juli Garreta (que segueix oblidat pel Festival Porta Ferrada) eren defensors d’aquell patrimoni que el franquisme i la transició democràtica anirien desfigurant amb un urbanisme alienant i de pretesa modernitat. Avui la ciutat està governada per Tots per Sant Feliu (TSF), un grup de comerciants sense ideologia concreta i sense una visió global de futur que no sigui la d’emular el model de creixement de Platja d’Aro. Inversors especulatius, especialment russos, ho aprofitaran.

Durant la primera dècada del segle XXI varen sorgir tres projectes que podien haver dinamitzat la ciutat i tornar-li l’esplendor. Fa quinze anys la nostra associació Una Sola Terra va presentar el museu temàtic Planeta Oceà amb el suport de Francine Cousteau. Però en contra teníem el mateix president Jordi Pujol, que impulsava el projecte Illa Isosaki a Blanes (amb el 3% incorporat?). La segona proposta coetània i fallida la va formular amb entusiasme el ballarí Àngel Corella, que volia crear la primera escola-residència internacional de dansa clàssica. Nova decepció.

El tercer impuls el va liderar Carme Cervera, la baronessa Thyssen. Es tractava d’un museu amb obres d’art de la seva col·lecció. Aquell projecte s’ha reduït sensiblement. Finalment s’utilitzaran unes naus del Monestir amb unes determinades ampliacions i reformes. Aquesta inversió de 7 milions d’euros hauria d’anar coordinada amb la revalorització del patrimoni històric, arquitectònic i paisatgístic. La gestió urbanística, però, no segueix aquest assenyat criteri. Ho demostren les recents actuacions a la part de garbí de la platja amb la construcció d’una graderia-amfiteatre semicircular de formigó; la tala de quinze oms al passeig Rius i Calvet; les intervencions als Jardins Garreta, a la muralla medieval i les que es volen portar a terme a l’emblemàtica rambla del Portalet per les pressions del grup hoteler rus Elke (temor per la tala de les seves quinze alzines).

L’equip de govern, TSF-PSC-ERC, imposa el seu concepte de desenvolupament. Entitats cíviques volen ser escoltades i s’hi resisteixen. La terra nadiua de Gaziel reclama urgentment una idea global de ciutat que recuperi el lideratge que va tenir en el passat. O la decadència política s’instal·larà definitivament i ni el Museu Thyssen, en el qual s’han dipositat totes les esperances per al 2020, serà capaç d’aturar-ho.