Fa relativament poc, vaig adonar-me que la gent gran emprava una sèrie de paraules, amb un llenguatge viu, explícit i ric, i vaig decidir començar-les a apuntar en una llibreteta, alhora que les anava contrastant amb diccionaris i bibliografia. D’entrada, va servir per fer xerrades vinculades a l’espai del metge rural, com a apèndix del vocabulari i expressions populars sobre la medicina a la Vall d’Aro. Però de mica en mica vaig veure que se li havia de donar sortida.

Vaig anar trobant persones que sabien més expressions i els vaig explicar el projecte i entrevistar per mirar de contrastar expressions. He trobat molts dialectalismes i he destriat expressions mal dites o sotmeses al fenomen de la iodització característica a Sant Feliu, amb la col·laboració de moltes dones i pacients de l’Asil Surís. Però veia que s’estava perdent un lèxic que feien servir els avis i que els nets havien castellanitzat.

La televisió, la revolució d’internet, els cultismes del llenguatge mèdic… Però, com a anècdota, m’he trobat una pacient de 15 anys que va venir amb mal de panxa i quan li vaig preguntar si tenia coragre va empal·lidir i em va respondre: “Doctor, jo no em drogo.”

La gent ve amb pitidos a les orelles, però no pas amb fressa o xiulets. Amb sarpullits o habons en comptes de granitxades o favasses –o guiroles, fins i tot, a l’Empordà–. Els que s’atraganten, es podrien ennuegar, o encanyossar, al litoral de la Costa Brava. I els tirons dels runners, de tota la vida han estat estrebades, revinclades o revirades. Aviat segur que en direm una altra paraula en anglès.

Crec que és possible. Si en una o dues generacions hem recuperat a l’escola segells –que quan era petit en dèiem sellos– o voreres –abans aceres–, per què no podem tornar a parlar del rogall –quan estem afònics– o els nyanyos per comptes de txitxons. Hi ha termes condemnats als museus, com per exemple els relacionats amb el món de la pela del suro o la fabricació artesanal de taps. Però els malalts continuen anant cada dia a la consulta.

També, però no he pretès fer una recopilació exhaustiva, sinó un text amè. Pot servir als docents per treballar el vocabulari, però també com a testimoni –i homenatge– al parlar que ens ha llegat la gent gran i d’interès per als mateixos professionals del món sanitari.

Més que desconeixement, hem entrat en una inèrcia d’un llenguatge massa tècnic, en què a un pacient amb un vertigen se li diagnostica una labirintitis i si després de l’ensurt em pregunta a mi què és i li dic: “Mira, Jaume, tens un cap-rodo”, com que veu que és una cosa benigna, gairebé m’abraça. Hi ha un munt de patologies banals que es poden diagnosticar d’una manera més planera, com ara un esventrellament, raconada o rebombori, sovint en comptes de gastroenteritis. Tampoc no es tracta de reivindicar, com de vegades em diuen, un català pagerol o arcaic, però dels ictus sempre se n’havia dit feridures, i quan no existia l’Alzheimer, perquè encara no havia nascut el científic que li va donar nom, els malalts ja hi eren.

En capítols relatius a les parts del cos, els sentits, el sistema nerviós o la influència del món del mar, que a Sant Feliu dona per a molt. Els marejos, de fet, venen de la mar; i les ressaques, els tràngols i la mar de fons en cas de problemes; la gent que no sap quin mar navega o els que catxen, millor que no pas fer un baixon, com els vaixells de mercaderies massa carregats quan els entrava aigua per la borda.

El 70%, potser, prové de l’Empordà i les comarques gironines. Però també hi he introduït termes propis del Pirineu, del català central i el Camp de Tarragona, com ara anar moll, de molla, quan una persona va tova o camina amb feblesa. No he entrat gaire en el parlar de les Terres de l’Ebre, el País Valencià o les Balears, que donarien per a diversos llibres.