La fórmula del cohabitatge (cohousing en anglès) tira endavant de manera tímida però decidida a les comarques gironines. Consisteix a avançar una quota d’entrada pel dret d’ús d’un habitatge, reemborsable o heretable, i el pagament posterior d’un lloguer mensual amb caràcter indefinit. El primer projecte, amb la participació de l’Ajuntament de Calonge, ja està en marxa i s’adreça a joves. Però se n’està forjant un altre, en aquest cas adreçat a gent gran, anomenat Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Un grup impulsor, que ja aplega setze persones, s’està bellugant per divulgar-lo i atraure nous socis, sota el paraigua de la cooperativa social barcelonina Sostre Cívic, per materialitzar-lo a partir de l’edifici d’un hotel antic. La idea és conservar-ne l’estructura i les façanes, però redistribuir l’interior en una trentena de pisos d’entre 50 i 72 metres quadrats, per a parelles o bé per a sèniors que vulguin viure sols, però en convivència amb la resta de la comunitat.
Un dels membres d’aquest “grup llavor”, com ell mateix l’anomena, és el periodista i activista llagosterenc Josep Maria Ricart, que destaca que tenen emparaulada l’adquisició de l’hotel, però no en vol revelar encara el nom fins que no hagin formalitzat el preacord de compravenda amb els propietaris. Fa anys que hi treballen, en unes negociacions en què fins i tot han fet copartícip el govern guixolenc. Fa tot just un mes, el ple va donar llum verd a una modificació del planejament perquè el 25% extra de sostre edificable als hotels de nova promoció es fes també extensiu a habitatge social o protegit que aprofités la reconversió d’antics hotels. És el cas del projecte municipal d’habitatges per a emergències socials a l’hotel Mediterrani, d’una banda, i també del projecte Walden XXI.
Triar bons veïns
Al marge de l’adquisició de l’immoble, encarrilada, ara Ricart explica que el repte és “formar la nova comunitat de zero”, entre persones que en bona part no es coneixen entre si. El dia 8 ja van celebrar una primera trobada, a Barcelona, per buscar més cooperativistes. És doblement complicat, perquè, a més d’una persona o una parella que comparteixi el projecte i disposi dels diners en dipòsit per entrar-hi –la suma dependrà del pressupost de l’operació i la reforma–, és recomanable que es creï un bon clima amb la resta del grup.
L’altra gran condició és el ventall d’edat per adherir-s’hi. “Entre 50 i 70 anys”, perquè compten que encara trigaran entre dos i tres anys a fer realitat el complex. Entremig, passaran hores analitzant plànols i definint el destí dels espais comuns, com les cuines, la bugaderia i les sales polivalents per a serveis complementaris com ara ioga, fisioteràpia, pedicura i activitats relacionals, per citar-ne alguns exemples. També definiran el reglament d’ús i accés i les quotes mensuals que permetran eixugar el préstec hipotecari per a la reforma, que volen subscriure amb alguna entitat de banca ètica.
No serà una residència
Ricart, però, deixa clar que no volen replicar el concepte de residència, “on un entra sense conèixer ningú” i amb un panorama que evoca el final de la vida i t’hi aboca. Aposten més per un envelliment social i actiu, en contacte amb altres entitats del municipi i aprofitant-ne els serveis, com ara la biblioteca, el CAP i la piscina gimnàs de la Corxera. I l’han ubicat a Sant Feliu per les bones comunicacions viàries –en cotxe o bus regular– amb Girona i Barcelona, a banda d’estar a la vora del mar, amb un clima suau a l’hivern i amb un entorn natural que abasta l’Ardenya i les Gavarres.