L’any 1966, el filòsof Xavier Rubert de Ventós va sotmetre l’artista Joan Claret a un qüestionari desarmant. A Ventós li interessava saber si en l’obra d’aquell pintor que resseguia fils de llum sobre la tela podia llegir-se algun missatge extraartístic (“cap”, va respondre Claret), o alguna mena de reivindicació social (un altre “cap” rotund), fins que se li va acudir suggerir-li que potser només pretenia plasmar problemes estètics, i l’artista aleshores va assentir: “Sí. Composició, ritme, organització…”, com si enumerés unes regles d’or, ineludibles i rectores. Aquest és el títol que el galerista Richard Vanderaa ha escollit per presentar a Girona una petita exposició d’homenatge a aquest poeta de la geometria, a aquest “pintor seràfic”, com el va qualificar amb summa tendresa Maria Lluïsa Borràs, en el cinquè aniversari de la seva mort.

Joan Claret (Barcelona, 1929-2014) és considerat un referent de l’art abstracte català de postguerra, dins el qual representa la vessant més lírica i subtil, d’una extraordinària afinitat amb la que també va practicar Joan Puig Manera (Olot, 1921-L’Escala, 2013), fins i tot en la lluminositat que va saber transmetre als grisos. No és casualitat que, igual que l’artista olotí, Claret també trobés el seu camí a París, on va arribar als anys cinquanta per estudiar a la Sorbona. Tot i això, més d’una vegada s’ha considerat que representava una posició aïllada dins l’art de postguerra, segurament pel fet d’haver estat fidel a un constructivisme pur, resistent a l’informalisme que va temptar tants altres artistes contemporanis. En la línia de Puig Manera, doncs, i del valencià Eusebi Sempere i l’hongarès Victor Vasarely, Joan Claret se sumeix en l’obra d’art com un matemàtic dins les seves equacions, treballant amb rigor la proporció, les relacions, les harmonies, l’exactitud i la netedat del conjunt, amb una tal obsessió que Juan-Eduardo Cirlot arribaria a parlar de “festí de l’aranya” en relació amb les estructures òptiques que pintava.

L’exposició de Richard Vanderaa permetrà veure, fins al 19 d’octubre, obra original d’aquest artista afable i senzill que s’havia donat a conèixer l’any 1959, a la Sala Gaspar, i que va morir poc abans de la inauguració de l’exposició que li va organitzar la Fundació Vila Casas, al costat de Jaume Rocamora, Sota l’aparença. La mostra gironina coincidirà, a més, amb la imminent incorporació de diverses obres de l’artista a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), segons avança el galerista holandès. Aquest és un vell desig de la família, que custodia aproximadament la meitat del llegat de l’artista i que ha manifestat també el seu interès de dedicar-li un espai a Sant Feliu de Guíxols, població a la qual va estar molt vinculat. El fill, Albert Claret, ja va promoure la publicació d’un llibre sobre l’artista, i manté un web dedicat al seu llegat, joanclaret.com .