Finançament feixuc

Mentre l’aspecte exterior del casino fa patxoca, de portes endins les instal·lacions estan força envellides. El vicepresident de la junta, Josep Maria Vicens, lamenta que amb les quotes anuals de 25 euros que aporten els socis, amb prou feines cobreixen el manteniment mínim. El pla prefigura una reorganització dels espais als nivells superiors, però per començar a dinamitzar l’agenda d’activitats públiques –conferències, exposicions o actes d’altres entitats–, necessiten un ascensor que connecti tots els nivells, sense barreres arquitectòniques, i permeti complir la normativa d’accessibilitat. És una primera inversió d’envergadura, i per afrontar-la han buscat la complicitat de l’Ajuntament.

El tinent d’alcalde de Patrimoni i Hisenda, Josep M. Muñoz, obre la porta a la “voluntat d’ús compartit” entre els socis i activitats municipals als espais del primer pis. Però tot just n’han començat a parlar. Muñoz destaca, però, que ja han col·laborat econòmicament per disposar del pla director –“com a mínim, ara caminem sobre segur amb un document que diu com preservar l’edifici i possibles usos”, valora l’edil– i també avança que hi haurà una partida per a l’estudi estructural, que ja s’està preparant. Hi faran cales i una inspecció a fons de l’estat dels pilars, embigats i llindes de portes i obertures. I un cop es determini la solidesa interior de l’edifici i els forjats dels pisos, calibraran el pressupost de les obres –amb incògnites com ara l’esquerda que s’obre entre una de les ampliacions i l’edifici original.

Vicens planteja l’opció que el municipi s’impliqui a fons en l’adquisició de l’immoble, com en el cas del Cercle Calongí, on l’any passat van cedir l’usdefruit de part de l’edifici i el pati durant trenta anys a l’Ajuntament de Calonge, a canvi d’una subvenció. O el del Casino Menestral Figuerenc, que fa anys que estudia la gestió conjunta amb el consistori. Muñoz, en canvi, explica que per ara no està previst un control municipal directe. Però tots dos coincideixen que amb la col·laboració podrien aspirar a subvencions de la Generalitat o la Diputació per a millores.

Per tal d’incrementar els ingressos, l’entitat espera poder disposar de la gestió del bar –i la terrassa al terrat superior que possibilitaria la reforma–, però el concessionari s’aferra al contracte signat mentre no aparegui un tercer adjudicatari. I la Constància voldria recuperar-ne la gestió de manera directa.

La crisi d’activitat al Casino no és pas recent. De fet, ja va ser un dels motius que van empènyer la junta dels anys setanta a fer calaix amb la venda de l’edifici, quan l’activitat instructiva feia dècades que s’havia abandonat, pel progrés en l’escolarització. El vessant recreatiu, que després de la primera crisi encara va mantenir una certa activitat molt centrada en els balls, també va entrar en decadència les dècades dels seixanta i setanta, perquè el jovent preferia les discoteques que havien proliferat al llarg de la costa, i sobretot a Platja d’Aro. Aquesta diagnosi, de l’historiador Àngel Jiménez en un article del 1990 pel centenari de l’edifici a la Revista de Girona, no s’ha revertit tres dècades després. I encara que la xifra de dos-cents socis encara és respectable, Vicens no obvia que “la mitjana d’edat supera els 60 anys” i tenen un 10% de baixes anuals.

Que la massa social, però, es mantingui, es pot atribuir a la quota “simbòlica” anual que molts socis paguen, sense que en la majoria de casos pràcticament facin ús de les instal·lacions. Però és una qüestió vocacional, de “tradició”, una inèrcia que el vicepresident bromeja que ha permès preservar la biblioteca, l’edifici “i altres elements de la història local, com la casa de salvament”, recuperada fa pocs anys després de dècades tancada i en l’oblit.

La biblioteca, que roman conservada als armaris vitrina de fa més d’un segle, és un altre dels petits tresors que també volen destacar, museïtzada. Vicens explica que descartaran llibres i volums posteriors al 1950, amb menys valor històric, a excepció de les obres completes d’Agustí Calvet Gaziel, o la col·lecció de novel·la en català de la Biblioteca A Tot Vent, d’Edicions Proa, que es va mantenir en la segona meitat del segle XX gràcies a l’impuls d’un ganxó adoptiu del municipi, el mecenes Joan B. Cendrós.