Ningú a la sorra, ni una sola barca o vaixell en tot l’immens horitzó, només els crits de les gavines assenyalen que en algun lloc hi ha vida

Un control dels Mossos d’Esquadra m’atura a la sortida de Cassà de la Selva. No em demanen ni el carnet, ni em fan la prova de l’alcoholímetre, ni tan sols em demanen el DNI. La pregunta, tan bon punt abaixo la finestreta, és clara i avui només pot ser aquesta:

-A què és dedica?

En temps de confinament i de serveis essencials, el que vol saber l’autoritat és la professió del conductor per tot seguit -és de suposar- demanar-li el salconduït.

-Periodista- responc.

-Albert Soler?- li endevino un somriure a l’agent a sota la mascareta.

-El mateix.

-Et segueixo a Twitter, quin tip de riure. Vinga, segueixi.

Mentre engego el cotxe, li comento que és una sort que hagi ensopegat amb un policia a qui agraden els meus articles, i no algun que els detesti. «N’hi ha molts», m’assegura quan ja marxo, deixant-me amb el meu dubte de si són «molts» els que els disfruten o els que els odien.

Arribaré a Platja d’Aro sense trobar cap altre control policial, ni tampoc, ja a dins de la població costanera, cap agent policial em preguntarà res. De fet, després comprovaré que ni a la sortida d’autopista a Maçanet de la Selva -que utilitzarien els barcelonins que es dirigissin a Platja d’Aro- ni a la de l’aeroport en direcció a Cassà, hi ha cap altre control. Els panells a l’autopista i a les carreteres, això sí, recorden: «Controls policials coronavirus. No viatgis, queda’t a casa». Un barceloní hauria arribat a Platja d’Aro sense cap interrupció.

Poc trànsit a la carretera, però no inexistent. La meva il·lusió de trobar-me immers en una història apocalíptica de Cormac McArthy, no s’acomplirà. Les naus que trobo en el trajecte a Platja d’Aro estan totes tancades, excepte alguna d’empresa de transport, on s’hi veu activitat.

Platja d’Aro, amb permís de Nova York, la ciutat que mai dorm, avui ronca. Segurament en mig segle, mai, ni estiu ni hivern, ni de dia ni de nit, ni borratxo ni serè, he vist un desert com el d’avui. Molt menys un asolellat divendres previ a Setmana Santa. Uns operaris arreglant una línia elèctrica, o de l’aigua, d’alguna cosa que corre per sota terra, impedeixen que em cregui dins d’una postal, tanta és la quietud. El mar podria passar pel mateix Pacífic que va conèixer Crusoe. Ningú a la sorra, ni una sola barca o vaixell en tot l’immens horitzó, només els crits de les gavines assenyalen que en algun lloc hi ha vida.

Tot i que… tot i que un passeig pels carrers interiors i per les urbanitzacions, xiuxiueja que potser, només potser, no tot és confinament. Als blocs d’apartaments turístics, finestres obertes delaten que hi ha vida en l’interior d’alguns, impressió que confirmen els cotxes aparcats a la vora, matriculats a Barcelona, a Sabadell, fins i tot a Rússia, Holanda o França. No semblen de residents. En un balcó hi ha esteses sense cap rubor dues tovalloles de platja. Un jardiner repassa les flors d’una vil·la, deu ser un servei essencial, si més no per les petúnies. Aquí i allà l’observador veu les empremtes de la vida, que es resisteix a enclaustrar-se, que s’arrisca a sortir del cau per venir a aquesta ciutat, malgrat tot una ciutat fantasma a dia d’avui.