El
futur Museu Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols obre una nova etapa
clau amb una ambiciosa proposta de l’equip d’arquitectes
Nieto-Sobejano, que redactarà el projecte bàsic i executiu; aquest
inclou la construcció d’un edifici contemporani que ha de servir de
metàfora del claustre que no es va construir al monestir, establint un
diàleg amb l’edifici històric. A la pràctica, tot el recinte del
monestir serà el Museu Carmen Thyssen amb la vocació de ser un espai que
estableixi diàlegs, ple d’iniciatives, culturals i pedagògiques.

Aquesta etapa s’inicia sense tenir garantida la participació
econòmica ni de la Generalitat ni de l’Estat. Aquest és un punt
rellevant si es té en compte que s’està davant d’una actuació que pot
moure’s entre els 6 i 7 milions d’euros.

Estabilitat política

L’alcalde, Carles Motas, que confia poder posar a licitació les obres
a finals de l’any vinent per finalitzar-les el 2023, reclama
“estabilitat política” als respectius governs per poder garantir el
finançament d’aquest projecte cultural clau per al país i Sant Feliu.
Motas es va mostrar convençut ahir, durant la presentació de la maqueta
al pati del monestir, que “en tractar-se del projecte museístic més
important en aquests moments a Catalunya, es podrà concretar en els
terminis que es preveu”.

La proposta consisteix en la rehabilitació de les tres plantes del
monestir, on hi haurà el fons permanent de la col·lecció de pintura
catalana dels segles XIX i XX de la baronessa Carmen Thyssen Bornemisza;
el museu d’història de la ciutat, altres serveis i propostes, i que té
com a element arquitectònicament rellevant un edifici al pati que ha
d’evocar el claustre que no es va construir, establint un diàleg amb el
conjunt.

La idea dels arquitectes és que el sostre d’aquest l’edifici de nova
construcció sigui una mena de “jardí” que connecti visualment amb els
que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va adquirir l’any 2016,
situats al costat del monestir. Segons ha explicat Enrique Sobejano, el
projecte vol que aquest cub es converteixi en el “cor” del museu,
vinculant-lo conceptualment “al claustre que mai es va arribar a
construir”. L’alcalde també va explicar que es treballa per, a banda del
museu, poder executar la urbanització dels entorns.
Tal com es recull en la memòria de la proposta,
la incorporació del Museu Carmen Thyssen al Monestir suposa una
excepcional oportunitat per la recuperació i posada en valor del
monument històric, el propi monestir. També es fa una transformació per
mitjà d’una ampliació contemporània que respecta i complementa l’edifici
original.El monestirEl monestir es va aixecar originàriament vora
restes romanes, i ha tingut diferents intervencions arqueològiques que
abasten des del pre-romànic fins al segle XVIII i època actual. El
monestir suposa, en essència, l’origen fundacional de la ciutat, i el
principal protagonista de la memòria amb la mateixa. El conjunt
manifesta el seu caràcter heterogeni i inacabat, i la seva estreta
relació històrica amb l’espai natural dels 5000 metres quadrats dels
jardins del monestir, adquirits al 2016 per part de l’Ajuntament per
integrar-los a l’espai. El punt d’arrancada del projecte és doble: d’una
banda el fet que el claustre previst inicialment mai no es va arribar a
construir per part dels monjos benedictins. De l’altra, el fet de
l’adquisició dels jardins per a ús públic.La propostaLa proposta de
Nieto-Sobejano parteix de la voluntat de connectar els espais públics
oberts de la plaça urbana amb els Jardins del Monestir, fomentant la
relació entre arquitectura i paisatge. La traça figurada de l’inexistent
claustre es transforma simbòlicament en un jardí/hort elevat, sobre el
qual es desenvolupa el nou cor del museu: un espai polivalent des del
qual s’accedeix als espais de l’edifici històric, així com a l’espai
natural exterior.Es concep una entrada diferent al museu. Es manté
l’accés principal a través de la portalada original, i els visitants
travessaran una sala voltada, que serà l’àmbit d’arribada, informació,
venda d’entrades i guarda-roba amb taquilles. Una obertura al mur
posterior permetrà sortir a un espai obert delimitat per una gelosia cap
al carrer de l’Horta.Es fa de manera anàloga a certs museus, en què
l’espai exterior i interior estableixen una continuïtat –com el Peggy
Guggenheim de Venècia o el de la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence,
a la Provença francesa–. El visitant, un cop ja passat el control,
podrà circular lliurament dins el recinte, entrar al museu a través del
claustre-ampliació, o bé pujar als jardins.L’ampliació del Monestir
evoca la història i la tipologia arquitectònica de l’edifici i la seva
relació de continuïtat amb els jardins del Monestir, com a espai
articulador de tot el conjunt. La seva planta quadrada de 27m rememora
el claustre que mai va arribar realitzar-se del tot, mentre que
l’estructura de la seva coberta lliure de pilars intermedis, constitueix
el suport formal del nou espai polivalent.L’espai flexible resultant,
de 5 metres d’alçada lliure, permetrà diverses maneres expositives:
pintura, escultura, performances i instal.lacions artístiques, o bé
podrà servir com a espai per a esdeveniments i presentacions. Lla botiga
s’ubica al costat de l’entrada, mentre que les noves zones
d’emmagatzematge i dipòsit se situen al voltant, en semisoterrani i
comunicades directament amb la zona de càrrega i descàrrega. Els espais
interiors del monestir seran rehabilitats amb el màxim respecte a
l’edifici original i a les característiques de les diferents èpoques.El
projecte és l’expressió d’una arquitectura directa i clara que conviu
amb una llarga i heterogènia història del monestir. Una proposta atenta a
l’escala del seu entorn i a les qualitat sespacials en el seu interior,
conscient del paper de l’arquitectura contemporània en relació amb la
ciutat, el paisatge i la història.L’equip redactorL’equip
Nieto-Sobejano, amb seu a Madrid i Berlín, compta amb una dilatada
experiència i guardons internacionals. Fundat per Fuensanta Nieto i
Enrique Sobejano, han participat en la Biennale di Venezia, al MOMA de
Nova York, entre altres certàmens, i han obtingut el Premi Nacional de
Restauració del Ministeri de Cultura, al 2008. Van rebre també el Premi
Nike 2019 del Bund Deutscher Architekten, el Premi Aga Khan 2010, el
Piranesi Prix de Roma al 2011, el Museu Europeu de l’Any (2012), el
Hannes Meyer Prize (2012), la Medalla Alvar Aalto (2015) i la Medalla
d’Or al Mèrit de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (2017).Entre
les obres més destacades de Nieto-Sobejano Arquitectos hi ha el Museu de
Madinat al-Zahra, el Museu Moritzburg a Halle, el Museu de San Telmo de
Sant Sebastià, el Palacio de Congresos de Zaragoza, la Fundación Martín
Chirino a las Palmas, el Museu Joanneum de Graz, el Centro de ARte
Contemporáneo de Còrdova i el Centre Arvo Pärt d’Estònia. Actualment
estan treballant en l’ampliació del Museu Arqueològic de Múnic,
l’ampliació del Museo Sorolla de Madrid, el museu Monblanc d’Hamburg,
l’Hotel Königshof de Múnic i l’Arxiu de les Avantguardes de Dresde.
S’han escrit tres monografies sobre la seva obra.

LA FRASE

El Museu Carmen Thyssen no és un projecte de ciutat, és una peça clau com a element de paísCarles Motasalcalde de Sant Feliu de GuíxoLs

Un diàleg entre Josep Amat i els impressionistes

La relació entre Sant Feliu de Guíxols, la
pintura i el seu paisatge es pot buscar en les obres de Josep Amat
(1901-1991), un artista barceloní enamorat de la ciutat. Aquesta és la proposta de la nova exposició de l’Espai Thyssen.
Segons la comissària de l’exposició, Pilar Giró, aquesta nova mostra
de la col·lecció de pintura de la baronessa Thyssen vol ser el fil
conductor del diàleg entre aquest autor amb mestres de l’impressionisme
francès –Pissarro, Sisley, Guillaumin, Bonnard– i altres artistes que
també s’han nodrit d’aquestes arrels estètiques –Gauguin, Dufy,
Louiseau, Lebasque, Camoin, Potthast–. Una passejada pictòrica per a la
qual s’han seleccionat vint-i-una obres que aquest any es presenten en
un format en línia en què es recrea amb fidelitat l’espai físic, ara
tancat per la Covid-19. Una proposta que, al marge de l’espai físic, es
mantindrà a partir d’ara com un element pedagògic i de promoció
cultural.

Les tres primeres sales virtuals recreen els ítems
clàssics de l’impressionisme: la llum, l’atmosfera i els instants, i la
quarta i la cinquena, el concepte del taller al carrer, una constant en
l’obra d’Amat. Segons Giró: “Tot i que en la visita virtual de la nova
mostra es proposa un recorregut, el discurs estètic està construït de
manera que permet explorar lliurement l’exposició sense necessitat de
seguir un itinerari establert i disfrutar de passejar entre les obres.”Josep
Amat no es pot definir com un artista impressionista, però sí que ha
incorporat en el seu llenguatge plàstic el diàleg amb aquest moviment
pictòric. Hi ha quatre conceptes clau que marquen aquestes converses i
que ens poden guiar en la lectura de les obres. Tres tenen a veure
directament amb el fet pictòric en general i l’impressionisme en
particular: la llum, l’atmosfera i l’instant. La mostra dedica les sales
1, 2 i 3 a cada un d’ells, respectivament. El quart concepte, el taller
al carrer, serà una constant en l’obra d’Amat i es posa de relleu en
les sales 4 i 5. Quan participem del diàleg, també cal tenir en compte
que el fet de remarcar un concepte, no exclou la presència de la resta,
ja que la pintura sempre resta oberta a la mirada.Tot i que a la visita
virtual es proposa un recorregut, el discurs estètic està construït de
manera que permet explorar lliurement l’exposició sense necessitat de
seguir un itinerari establert. Segons Giró, llegir el món a través de la
pintura explorant la màgia de la llum és una de les maneres de gaudir
de l’art. L’impressionisme uneix l’anàlisi de la visió i a de la llum al
servei de la sensibilitat per interpretar la forma. Les quatre peces
d’aquesta sala parteixen d’indrets propers a la biografia vivencial dels
artistes que les han realitzat i han estat escollides per despertar la
curiositat de l’espectador en la lectura de les seves interrelacions. Si
en la plasmació de la llum, la seva incidència és determinant i el
colors no són immutables, en la lectura de les obres passa el mateix
quan conversen.La proposta és el diàleg entre La casa de l’artista a Sant Feliu d’Amat i A la vora del Marne de Lebasque, i entre El Prat de Llobregat d’Amat i Clar de sol
de Bonnard. Els colors no es perceben sols sinó per relacions de
proximitat, destaca Pilar Giró. En aquest sentit, els artistes
impressionistes tracten de representar l’atmosfera: les relacions entre
la llum, l’espai i el temps. Durant el darrer terç del segle xix, el
discurs pictòric comença a experimentar un canvi que no s’havia donat
des del Renaixement. Paríis es converteix en la capital mundial de la
pintura, fins a la segona Guerra Mundial.Quan Josep Amat, el 1933, vista
París, el va impressionar molt i pintà intensament. En aquella estada
va visitar repetidament el Louvre i el Jeu de Paume, on hi havia
exposats Sisley, Pissarro, Guillaumin o Bonnard.Els diàlegs d’aquesta
sala són entre La inundació de Port-Marly de Sisley i Rambla de Sant Feliu d’Amat, i entre El pont de l’Arquebisbat
i l’absis de Notre-Dame de Guillaumin i Pont Saint Michel d’Amat.Un
mateix paisatge pot ser objecte de múltiples representacions, el tema és
només una excusa per l’anàlisi de la llum i el repte d’atrapar
l’instant, explica la comissària. D’aquí les aparences successives que
fan inesgotable un indret, ja sigui un carrer, un edifici, un passeig…
La pintura evitava fer fonedís el moment alhora que aconseguia jugar
amb la il·lusió òptica per provocar la sensació de moviment. Les ombres
dels objectes es representen abandonant la tonalitat fosca i reduint els
espais acolorits amb tonalitats complementàries, utilitzant, per
exemple, llums grogues i ombres violetes.Els diàlegs que proposats són,
d’una banda, entre El carrer Clignancourt, París, el 14 de juliol de
Loiseau, El casino de La Constància i Taules al Passeig d’Amat, i, de
l’altra, entre Camí de Versalles, Louveciennes. Sol d’hivern i neu de
Pissarro.La pintura a plein air, realitzada a l’aire lliure,
explica Giró, té els seus antecedents a l’escola de Barbizon. L’artista
treballa directament al lloc on pinta i no pas al taller. En un
principi, el que cercava l’artista era el contacte directe amb la
natura. En el cas d’Amat, la majoria de les seves obres estan
realitzades en un entorn urbà, però si quelcom el caracteritza és el fet
que a ell l’apassionava traslladar el seu taller al carrer, sempre
pintant a l’aire lliure. El seu estudi era allà on plantava el cavallet
perquè havia trobat l’excusa, el tema, per gaudir del color. Els
paisatges urbans de Josep Amat, ja siguin dedicats als carrers de París,
els de Barcelona o els de Sant Feliu, precisament tenen l’encant del
com, la màgia de l’on i la il·lusió que ha prolongat el qui. Els diàlegs
d’aquesta sala són entre El mercat del peix, Marsella de Dufy i Mercat d’Amat, i entre El carrer Jouvenet a Rouen de Gauguin i La Criolla
d’Amat.Amat, quan arribà a Sant Feliu de Guíxols el 1933, ho va fer
cercant la bellesa de la llum i del paisatge de la que li havia parlat
el seu amic Pau Verrié. A més, hi trobà a Isabel Girbau, amb qui es
casarà i, d’aquesta manera, la seva geografia humana es dibuixarà entre
Barcelona i Sant Feliu. El vincle amb París quedarà en els efluvis
impressionistes que definiran part de la seva pintura. Segurament el mar
i els arbres del Passeig de Sant Feliu, una natura urbana, li van
proporcionar el tema perfecte per aplicar les pinzellades soltes en les
que poder aplicar colors purs agrupats, que a distància espurnegen en
l’ull de qui les contempla. Els diàlegs entre Escena de platja de Potthast i Balandres
d’Amat i Port de Cassis amb dues tartanes de Camoin i Port de Sant
Feliu I d’Amat, potser ens conviden a mirar allò que ja hi era però que
potser no havíem vist.