Diumenge, Pablo López va inaugurar la 58a edició del Festival de la Porta Ferrada
, una edició molt especial, ja que a causa de la situació actual s’ha
traslladat al Guíxols Arena. I, si bé ja no té l’encant natural de
l’Espai Port a la vora del mar, la nova seu ofereix una amplitud que
s’agraeix, no només pel que fa a la seguretat –amb uns controls
impecables–, sinó també perquè ja no es formen les aglomeracions
d’altres anys al village.

Pablo López va agafar tothom per sorpresa cantant un trosset de Que tinguem sort per estrenar el Porta Ferrada, abans d’iniciar el concert amb Debería.
Últimament, molts artistes opten per un format més acústic, tenint en
compte la reducció d’aforament i de pressupost, així com el fet que el
públic està assegut. Un format que posa a prova les capacitats de tot
artista que no té una banda que el reforci. Un concert a piano i veu, a priori,
podria semblar una aposta arriscada per a un festival, però des de
l’inici la seva veu i la seva força es van apoderar del Guíxols Arena i,
mentre colpejava el piano, Pablo López va demostrar que no necessita
anar acompanyat. Al fons, un muntatge de llums acabava de vestir
l’escenari, tot i que no acabés d’anar en sintonia amb la vetllada. En
directe, les seves cançons muten amb la introducció de matisos i
variacions que defugen el pop i aporten més profunditat.

Des del principi, el públic va estar completament entregat i el va
acompanyar en tot moment, de manera que el concert esdevenia un constant
anar i venir entre els espectadors i un Pablo López a qui es va veure
molt còmode durant tota l’actuació, com si fos al menjador de casa seva.
De tant en tant, aturava les cançons per fer un petit comentari, una
broma o alguna reflexió. De serietat, poca, però molta passió i
dedicació a les seves cançons. López va anar saltant d’un costat a
l’altre, de bromista distès sense pèls a la llengua a cantautor
apassionat i profund. No hi van faltar bromes. Per exemple, dirigides al
públic que no havia pagat entrada, i és que al costat del Guíxols Arena
les terrasses dels veïns tenen vistes directes a l’escenari.

Va ser un concert que va donar per a molt: dues hores d’històries,
virtuosisme i sensibilitat embolcallades amb un humor i una improvisació
constants. López es va mostrar molt feliç i agraït, però sobretot
molt generós amb el públic. Tot i així, després de Tu enemigo es
va aixecar i va marxar sense dir res, cosa que va deixar molts
espectadors confosos tot i ser la nova manera que té d’acabar els
concerts. Un final sorprenent que d’alguna manera va mig trencar la
màgia creada durant tota la nit.