El cantaor Miguel Poveda es va retrobar dimecres, al Festival
Porta Ferrada de Sant Feliu, amb una part del seu públic català, a banda
d’amics de la seva infància del barri badaloní de Bufalà i de
familiars, encapçalats per la seva mare, al pati de butaques del Guíxols
Arena. Va ser una mena de desconfinament artístic i catàrtic a prop
dels seus que va començar amb ¿De qué manera? la recent buleria
que va compondre i enregistrar durant el confinament, com a mostra
d’agraïment al col·lectiu sanitari durant la pandèmia.

Tot
i el desig acomplert de cantar sobre l’escenari i recuperar somriures,
va lamentar que encara sigui necessari amagar-se “darrere d’aquesta
cosa”, el peatge de les mascaretes que els 800 assistents –un altre èxit
al cartell d’enguany, tot vorejant el ple amb una capacitat reduïda per
les circumstàncies– van respectar de manera escrupolosa. Una limitació,
però, que va donar per bona “per recuperar part de les nostres vides i
il·lusions, per no petrificar-nos i poder respirar les partícules de la
música en directe”.

Era
la tercera visita a l’esdeveniment i va agrair l’oportunitat de tornar a
un escenari on ja havia actuat, per exemple, el 2009 –en l’espectacle Mediterrània,
que aplegava altres figures, com ara Serrat i Maria del Mar Bonet,
dirigides per Joan Albert Amargós, un “puntal” en la carrera de Poveda
que ahir el va tornar a acompanyar al piano en diverses peces–.
Completaven el trio instrumental dues personalitats de renom en el món
flamenc: el guitarrista Jesús Guerrero i el calaixista i percusionista
gadità Francisco González Paquito que es van deixar anar en el tram central i final d’una actuació que, com és habitual en el badaloní, va tocar diversos palos flamencs per satisfer els gustos dels espectadors.

Entre l’ampli repertori, Poveda va interpretar temes del seu àlbum Enlorquecido, amb El silencio combinant els versos a cappella i els sobris acompanyaments instrumentals. Però també alguns temes més populars d’homenatge a Los Chichos –Otro Camino, o Vente tú conmigo– i altres temes i coplas
que quan era un marrec escoltava a casa, i amb la potència de veu
habitual que fan del micròfon un actor secundari. Per a l’apoteosi
final, es va reservar les peteneras, soleás por bulerías i les alegrías de Cadis, abans dels bisos, en què va cantar en català, però amb l’esperit flamenc, la seva versió de la Cançó del bes sense por, de Maria-Mercè Marçal, i Dame la libertad. Tot plegat, un petit compendi de la diversitat que tant defensa, i uns quants palos flamencs contra el virus.