Segons Informa Tribuna Ganxona El passat dijous 12 d’abril va tenir lloc, a la Sala d’Actes de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Sant Feliu, la segona de les xerrades en anglès d´aquest curs, que serveixen per a què els alumnes comprovin el seu nivell de comprensió de les diferents parles de la llengua anglesa. En aquesta ocasió la professora de la Universitat de Cambridge Gilly Mann ens va parlar de la seva terra, Escòcia, en concret de la seva experiència viatjant en cotxe per tot el territori escocès, el més septentrional de la Gran Bretanya. Tot i que la xerrada es va entendre perfectament, l’accent de la Gilly era més difícil de captar que el neozelandès de Mary Jane Pratt, l’anterior ponent – almenys per part meva-. La senyora Mann va començar l’exposició repassant les principals ciutats escoceses: la capital és Edimburg, sempre amb rivalitat especial amb la ciutat més gran del país, Glasgow, unides per un ferrocarril. Mann, que és de Glasgow, amb el to sorneguer típic de les Illes Britàniques, diu que “el tren és el millor que té Edimburg”. Altres ciutats importants són Dundee, Aberdeen i Inverness, l’anomenada “porta de les Highlands”. Les Illes Shetland i les Hèbrides, moltes de les quals estan deshabitades, també formen part del territori escocès, igual que els llacs Ness i Lomond. En aquestes illes és on hi ha la millor possibilitat de sentir parlar gaèlic. Durant l’explicació del seu viatge, la senyora Mann va esmentar que en aquests territoris la tractaven com si fos estrangera, pel sol fet de ser de capital.
Mann també va fer esment de les principals tradicions d’Escòcia, com ara les rivalitats amb Anglaterra -en el vessant esportiu sempre volen que perdi- o la que mantenen els dos millors equips de futbol escocesos, el Celtic (catòlic) i el Rangers (protestant), que quan s’enfronten juguen l’anomenat “Old Firm”.
De menjar, va parlar del haggis, plat típic escocès fet de carn d’ovella o xai matxucada i que, segons la ponent, és “deliciós”, i de l’esmorzar típic escocès, que consta d’un plat amb bacó, ous, mongetes, pa de motlle torrat, embotit… “Mengen fort, aquesta gent”, avisa la Gilly Mann. Depèn del dia hi posen o hi treuen ingredients.
Una altra de les tradicions és el kilt, la típica faldilla escocesa. Com a curiositat, d’aquesta vestimenta, cada família en sol tenir un joc, que s’anomena clan. (D’aquí deu venir aquesta paraula… ). Algun d’aquests kilts pot fer fins a 6 metres de llarg, per la qual cosa es doblega per la part interior de la faldilla. Les sabates tradicionals són de pell lleugera. Qui hagi vist la pel•lícula “Braveheart”, que repassa la vida d’un guerrer medieval escocès, ja coneixerà aquesta vestimenta, que tothom porta el dia 25 de gener, data en què es commemora el naixement de Robert Burns, un famós poeta del segle XVIII creador entre d’altres de l’” Auld Lang Syne” o “Cançó dels adéus”, com es coneix aquí. Aquest dia, molta gent no només es posa la faldilla, sinó la indumentària completa de l’anomenat tartan o fil escocès. Seguint amb aquesta tradicional diada, la nit del 25 de gener és la nit de Robert Burns, en la qual es menja el haggis – i també es deu beure whisky, tot i que això la ponent no ho va comentar -mentre es reciten poemes del mític autor escocès.
Un altre fet típic escocès és el mal temps. “Sempre plou”. La simpàtica Gilly va comentar que la millor època per visitar Escòcia és “mai, si es vol bon temps”.
Del viatge va centrar-se sobretot en les illes escoceses, com la de Mull, formada per basalt degut a l’erosió que va patint. La capital de Mull és Tobermory, de només 3500 habitants, a la qual s’accedeix per ferri. Actualment Mull és una illa turística i un punt d´aturada important pels nombrosos peregrins que, passant per Mull, viatgen cap a Iona, una altra illa de les Hèbrides, on sempre hi fa molta fred, inclús a ple estiu. En cotxe, va poder veure l’espècie de vaca de les Highlands, que té les banyes llargues o el Castell de Glencoe – els castells també són molt típics al paisatge escocès-.Per anar a Iona cal agafar un ferri, i cal un trajecte de 20 quilòmetres en cotxe, en el qual és normal que calgui parar perquè un ramat d’ovelles passi, ja que són camins estrets de sorra i “el pastor mai ha vist gent de ciutat”. Total, que per fer el trajecte s’hi va passar dues hores, entre ovelles i aturades per deixar passar cotxes (dos vehicles no passen i un s’ha d’esperar en un racó a que l’altre passi). Durant aquest temps, explicava la senyora Mann, la meteorologia va empitjorar, es va posar molt nerviosa i va estar a punt de tornar cap a casa. Però al final va valer la pena. L’illa de Iona és preciosa, amb 300 habitants. En l’antiguitat, els escocesos hi anaven per convertir-se al cristianisme i actualment encara hi viuen molts monjos i hi ha una abadia i un convent.
Una altra illa és la d’Skye, on sempre hi ha boira i mai es pot veure el cim de les muntanyes. Lloc misteriós i molt visitat, s’hi pot arribar en tren o en un ferri petit i vell que pot transportar només 4 cotxes. Allà hi trobem el Viaducte de Glenfinnan, per on hi passa el tren Jacobite, una màquina antiga que et porta a fer un viatge fantàstic pel gran paisatge escocès.
La senyora Mann no va tenir temps d’explicar-nos més del fantàstic viatge, ja que havia d’entrar el segon torn d’alumnes a la sala d’actes, però encara va poder explicar que a les Highlands s’hi celebren una espècie de Jocs Olímpics, els Highland Games, en què hi podem trobar “esports” de fortalesa com ara el Caber Toss, que consisteix en transportar i llançar un pal llarguíssim de fusta d’uns 80 kilos de pes, el Tug of War, que consisteix en estirar la corda en grup, o una competició de bandes de gaiters i ballarines.
Un plaer haver escoltat la Gilly Mann i haver-nos pogut endinsar una mica més en el costat més desconegut d’una terra mítica i mística com és Escòcia, que, a més, té una història i una realitat nacional semblant a la nostra.
Esperem que el proper curs, l’Escola Oficial d’Idiomes segueixi programant xerrades tan interessants com les dues que hem pogut atendre aquest darrer mes.