Segons Informa El Punt Avui Sempre és un plaer indescriptible assistir a un concert del cantautor Roger Mas, una figura ja referencial en l’àmbit de la música catalana d’autor i una veu única. Divendres, el Festival de la Porta Ferrada va tenir el bon gust de recuperar l’espectacle del cantant solsoní Les cançons tel·lúriques, que Mas va confessar que estava encantat de tornar a posar sobre l’escenari. L’artista va comparèixer a Sant Feliu de Guíxols amb el Brossa Quartet de Corda, Xavier Guitó (piano), Ivan C. Dach (guitarra elèctrica), Arcadi Marcet (contrabaix i veu), Pinyu Martí (percussions), Pep Moliner (fiscorn, tuba i cants harmònics) i Miquel Àngel López (fiscorn i cants harmònics) –aquests dos darrers, membres de la Cobla Sant Jordi, amb la qual Mas ha gravat un disc esplèndid–, la mateixa formació que l’estiu anterior havia presentat a les escales de la Catedral de Girona, en el marc del Festival de Músiques Religioses i del Món per oferir aquest mateix recital, en el repertori del qual, però, divendres hi va introduir alguns canvis. El resultat final va ser semblant: un públic absolutament fascinat, reclamant amb insistents ovacions i xiulets el retorn dels músics a l’escenari en fins a tres ocasions.

L’espectacle Les cançons tel·lúriques és una barreja deliciosa de temes d’alguns dels seus treballs anteriors (Mística domèstica, Casafont, Les flors del somni) i una cançó magnífica d’un treball posterior, El dolor de la bellesa (A la casa d’enlloc) –de la qual a més en té una versió preciosa amb la Cobla Sant Jordi–, precedits de la majoria dels temes del disc Cançons tel·lúriques (2008). Mas és un dels màxims representants del què hauria de ser el capteniment dels catalans respecte el món: desacomplexament total. “Mossèn Cinto Verdaguer –del qual ha musicat magníficament poemes del recull poètic Al cel– va ser un monstre absolut, un dels millors escriptors universals, tot i que l’univers encara no ho sap”, va etzibar, sense ombra de fatuïtat. A Mas l’interessa la literatura, la llengua, amb la qual poder jugar, i el misticisme, que oculta a vegades, tal com va demostrar el cantautor, una inesperada càrrega de sensualitat. De fet, en la introducció d’algun tema em van venir al cap els esforços titànics d’alguns professors d’institut intentant entaforar allà on resideix el coneixement dels seus alumnes, amb tota la seva bona voluntat, però sense massa èxit, alguna mena de contingut sobre la figura i obra d’un dels poetes més importants i transcendents de les lletres catalanes. Potser, canviant el punt de vista, imitant la manera d’enfocar-ho de Roger Mas, tindrien força més èxit. Una vegada més, Mas, un artista d’una sensibilitat poc comú, va situar el públic en aquell camp dels estats modificats de la consciència que ell reivindica, que deixa en suspens la rutina, vivint instants que val la pena viure. Una vegada més, Cançons tel·lúriques es va revelar com un disc indispensable. Una vegada més Roger Mas es va revelar com un artista indispensable.