Segons Informa Diari De Girona DANIEL BONAVENTURA GIRONA SL’hotel trias de palamós, destruït Palamós, com a ciutat costanera amb port, va ser durament castigada per les bombes de l’aviació, però també van patir danys edificis cèntrics com l’Hotel Trias.

oldats de la División Flechas Azules avancen cap al nord. Ja han ocupat Sant Feliu de Guíxols i aquest dia 5 arribaran a Palamós per la línia de mar. Però l’exèrcit republicà, en la seva retirada, manté un cert esperit de lluita. Vola el pont del tren sobre el riu Verneda i cala foc a la fleca de l’Anicet Clarà de Platja d’Aro. Tot i els intents de resistència republicana, els Flechas Azules, envalentonats, s’endinsen a les Gavarres en el que resulta sense dubte una decisió massa temerària. Cauen en un parany que els han preparat els republicans i no ho explicaran. Un total de 34 soldats franquistes Flechas Azules moren en la trampa, la majoria d’ells italians, segons reporta Àngel Jiménez al documentadíssim llibre La Guerra Civil a Sant Feliu de Guíxols (1936 – 1939), una edició municipal de 1995. Els fet té lloc als primers promontoris de les Gavarres, entre Fenals i Calonge. Les víctimes són enterrades al cementiri de Sant Feliu de Guíxols els dies 4 i 5 de febrer de 1939.
Per les carreteres de l’interior, els de Franco ja han ocupat Girona i avui batallen amb l’exèrcit republicà en retirada a la zona de Bescanó. Aquesta vila és “alliberada” els dies 5 i 6 de febrer per les tropes de la quarta divisió de Navarra, comandada pel general Alonso Vega, que arriben des d’Estanyol. Intercanvien trets amb les metralladores de la tropa republicana d’Enrique Líster. La guerra es clourà amb un saldo de 37 bescanonins morts al front, només un al servei de Franco.
La nit del 5 de febrer, els “nacionals” entren a la Bisbal, on té lloc un petit enfrontament amb víctimes. Sant Hilari Sacalm, Anglès i Salt són altres viles que a aquestes alçades anaven saludant amb el braç alçat les tropes franquistes en el seu avançar incansable cap al nord.

Els polítics creuen la frontera
Tot això succeeix mentre molts dels habitants d’aquestes poblacions s’han emboscat a l’espera que acabi la guerra per tornar a casa. Tenen por de la violència d’un i altre bàndol. En els moments més crítics, poden ser reclutats i enviats forçosament al front. Altres han agafat les pertinences més valuoses i ja caminen per les carreteres cap a França, esquivant bombardejos i protagonitzant una catàstrofe humanitària que quedarà per als annals de la història.
A Vilajuïga, es destrueixen tots els avions que poden volar i alguns que s’enlairen el matí del dia 6 són sorpresos per caces alemanys i abatuts, tot i que un dels aparells germànics també és abatut.
A l’Empordà, els responsables civils i militars dels governs d’Espanya, Catalunya i País Basc ja senten l’alè dels franquistes al clatell i aquest 5 de febrer comencen a creuar la frontera francesa.
La matinada del 6 de febrer passarà la ratlla el president de la República espanyola, Manuel Azaña, acompanyat del president de les corts espanyoles, Diego Martínez Barrio. Azaña es nega a creuar la frontera al costat dels presidents català i basc, Companys i Aguirre. El dia 8, el president del govern espanyol, Juan Negrín, que fins les últimes hores sosté que no està tot perdut, encara resta a Agullana. Des d’aquí podrà escoltar l’explosió que, uns quants quilòmetres al sud, vola la porta principal del castell de Sant Ferran de Figueres. Aquest és el senyal acústic que marca la fi definitiva i que cal tocar el dos camí de l’exili.