Segons Informa El Punt Avui Es pot caure fàcilment en l’error de confondre el magnífic violinista libanès, d’origen armeni i establert a Madrid Ara Malikian amb un artista que busca, a través de la seva personalitat, suposadament excèntrica i juganera, amb la seva cabellera elèctrica i indomable, la vistositat de l’artifici. Error. No es pot confondre humilitat i una personalitat notable només amb excentricitat –si bé és cert que, en el cas de Malikian, ja en té, ja–. Aquest posat, que és cert que el té –i segurament el busca, no siguem tampoc ingenus–, no ens ha de fer desviar del virtuosisme d’aquest excel·lent violinista. De fet, Malikian, si ha creat un personatge –tots ho fem poc o molt–, és el del virtuós humil i proper. I això, de fet, és el que es va poder copsar dimarts a la nit a l’Espai del Port, en el marc del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. La prova del que diem: acompanyat per la no menys excel·lent Orquestra Simfònica del Vallès, Malikian va interpretar el Concert per a violí en mi menor, op. 64 de Felix Mendelssohn, la Fantasia sobre Carmen de Bizet del violinista i compositor Pablo Sarasate, a més, i de regal, en els bisos, el Zapateado, també de Sarasate. Tot plegat, un luxe.

En el marc d’aquest argument, cal tenir molt clar que el concert de Mendelssohn és clau per a tot virtuós del violí i, a més, és ineludible en la discografia o repertori de qualsevol solista de vàlua. El concert representa en tots els sentits un desafiament tècnic de primer ordre per al violinista i no deixa de ser igual de complex que altres concerts d’aquestes característiques. De fet, i com a concert, aquest en concret ha estat considerat un dels més plagiats de tots els temps. Poca broma, doncs. I en aquest sentit, Malikian el va brodar. El violinista Joseph Joachim va dir del concert de Mendelssohn: “Els alemanys tenen quatre concerts per a violí. El més gran, més intransigent, és el de Beethoven. El de Brahms hi competeix en serietat. El més ric i seductor va ser escrit per Max Bruch. Però el més profund, la joia del cor, és el de Mendelssohn.” Aquest sentiment de joia a què es referia Joachim, allò de viure la música i de comunicar-la –Malikian va explicar anècdotes interessantíssimes de les peces i els compositors–, és el que va saber transmetre aquest violinista. La millor imatge que pot sintetitzar la personalitat de Malikian, del seu amor pel seu públic, va ser quan va desaparèixer per un lateral de l’escenari, ja en el primer dels tres bisos, i va irrompre entre el públic, que podia veure a la platea mateix i a pocs metres com els seus dits volaven i l’arc fregava amb precisió les cordes. Tot plegat, una lliçó de música, de pedagogia, de proximitat, d’humilitat, però també de virtuosisme.