Segons Informa El Punt Avui Maria Wallace es deia encara Maria Teresa Mir i Ros quan, als deu anys, va deixar els amics del Fenals d’Aro natal i va emigrar amb els pares a Xile. Feia poc més d’una dècada que havia acabat la Guerra Civil i aquest no semblava pas el millor dels mons possibles per fer créixer els fills. Era encara Maria Teresa Mir quan als divuit anys hi va tornar, però haver viatjat ja l’havia canviat. A Sant Feliu de Guíxols, on s’havia establert la família, s’hi estava poc: preferia fer les maletes cap a França, Anglaterra o Suïssa, i llegir i, sobretot, pintar; l’escriptura vindria més tard, i amb un nou desplaçament. En un dels seus viatges, el 1969 va anar a raure a Irlanda, hi va conèixer Richard Wallace, s’hi va casar, hi va tenir dos fills i va descobrir que la seva era una història d’identitats duplicades, així que va ser com a Maria Wallace, el seu nom de casada, que va escriure els seus primers poemes. Eren en anglès, perquè la seva pròpia llengua no l’havia pogut estudiar mai, i la poesia no admet vacil·lacions escolars, però a dins hi havia una certa llum de Sant Feliu, una mica del seu mar, barrejant-se amb el vent dels espadats d’Irlanda. Podia no haver estat res més que això, una veu escindida buscant el seu lloc al món, però va acabar sent tota una troballa, reconeguda el 2006 amb el Hennessy Literary Award al millor poeta emergent quan encara no tenia cap llibre publicat. L’ocasió es va presentar el 2010, quan l’editorial L’Albí de Berga li va editar La segona ombra, amb els poemes originals en anglès i la traducció catalana, i la vam descobrir també a Catalunya.

Ara ha recollit dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona una àmplia selecció de tota la seva obra sota el títol El blau de la distància, també en edició bilingüe. El llibre, presentat ahir a Sant Feliu de Guíxols per la mateixa autora, aplega poemes escrits des dels anys noranta fins al present, amb una introducció de la també poeta Rosa Font i un epíleg de l’escriptor Xavier C. Ribot. A través d’aquests poemes, el seu sentiment de “desplaçada” troba un sentit, una forma, just al punt de fricció de la seva veu dividida entre el detall i l’experiència, entre els records de la infància i les llegendes celtes, en aquell “lloc de silenci on la veu es torna aigua”.