Segons Informa El Punt Avui L’any 2010 Joan Chamorro publicava el disc Joan Chamorro presenta Andrea Motis. L’èxit va ser instantani, i aquella joveníssima veu –Motis tenia només quinze anys– que es feia seus els grans clàssics del jazz va commocionar el públic. Més endavant, Chamorro repetiria la proposta amb Magalí Datzira, Eva Fernández i, finalment, Rita Payés. Cada disc descobria una nova veu hipnòtica i meravellosa provinent del prolífer planter de la Sant Andreu Jazz Band, la banda dirigida per Chamorro que és considerada la big band més jove d’Europa. Després de presentar cada cantant en solitari, el músic va decidir culminar el projecte amb un disc que es titula La màgia de la veu, on les quatre cantants s’uneixen per retre homenatge a quatre de les grans dives del jazz: Billie Holiday, Sarah Vaughan, Dinah Washington i Ella Fitzgerald. El resultat no podia ser més encertat.

Diumenge la proposta arribava al Festival de la Porta Ferrada en una de les últimes nits de la cita ganxona. L’espai Port no era ple, però el públic es deixava endur des del primer moment per aquelles quatre veus que s’apropiaven algunes de les composicions jazzístiques més destacades, com ara Lady sings the blues, Night and day o Poor butterfly. Joan Chamorro exercia de mestre de cerimònies. Amagat a segona fila, darrere el contrabaix marcava el tempo i s’encarregava de les presentacions, però deixava el protagonisme a les quatre noies, cada una reconvertida en una de les grans dives. Descafeinado donava el tret de sortida a la vetllada amb la veu de Rita Payés emulant Ella Fitzgerald. Amb una posada en escena minimalista, els quatre músics i les vocalistes estaven agrupats al centre de l’escenari i mostraven una complicitat total entre ells. Només el soroll que en algun moment arribava des de l’exterior del recinte trencava la màgia d’una nit en què sonarien totes les peces del treball seguint estrictament l’ordre del disc. L’espectacle era capaç d’escalfar una nit freda i de captivar els assistents al llarg de l’hora i mitja que va durar, abans d’arribar al darrer i únic bis, una versió preciosa de How high the moon.