Transparència, passió i naturalitat són algunes de les sensacions que ens van oferir els membres de The Youth Turkish Orchestra la nit de dilluns al Teatre Auditori Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíxols. Dirigida pel carismàtic Cem Mansur (Istambul, 1957), l’orquestra reuneix 84 músics joves, triats entre l’immens planter d’artistes d’Istambul, una ciutat que difícilment es pot entendre sense la música: forma part del seu teixit vital, de la seva manera de ser, sigui quin sigui l’estil, des dels ritmes tradicionals fins als europeus clàssics o als més avantguardistes. Istambul és música, segurament la metròpoli més musical del món.

La majoria dels seleccionats per a la Youth Turkish són molt joves, alguns, adolescents, cap pràcticament ha fet els trenta. I al Festival de la Porta Ferrada, tot i que l’entrada va ser discreta, han estat l’aposta de prestigi, incrementada per la bona acústica del teatre, que va reivindicar una jove i gran orquestra que vibra, que estimula l’oient mentre el transforma, que interpreta peces clàssiques des d’una lectura renovada i veraç. Es pot acostar al minimalisme mentre ens ensenya Txaikovski, o ser majestuosa mentre ens passeja per l’allegro moderato de la simfonia número 8, inacabada, de Schubert, amb què van titular l’espectacle, un dels més destacats d’aquesta edició del festival.

Cansats de les amenaces d’Erdogan, de l’autoritarisme, de la repressió i d’un cop d’estat que s’assembla massa a la martingala organitzada aquí el 23-F, davant d’aquesta democràcia que es defensa des del totalitarisme, que sembla un cop a la carta per obrir les purgues i les depuracions, no podem oblidar la profunditat i bellesa dels confins d’Anatòlia, el seu caràcter afable i, sobretot, la música, que brolla en qualsevol racó de la mítica Istambul.

Al capdavant del gairebé centenar de joves virtuosos turcs, Mansur es mostra histriònic, segurament per motivar-los, per empènyer-los… En poc més de dues hores van delectar-nos amb una obertura d’una òpera de Verdi, les danses i El llac dels cignes de Txaikovski i amb Schubert abans de dedicar la segona part al geni sempre incomprès de Béla Bartók, del qual van saber arrodonir escales, ritmes, intervals musicals, velocitats i fraseig.

L’univers de Bartók es va obrir plenament al diàleg entre tradició i innovació, la manera d’integrar el folklore duent-lo a les grans orquestres que proposa i suggereix el compositor hongarès, el discurs metafòric i brillant que incita entre Orient i Occident.

Diàleg i investigació, les consignes de Bartók, són les que van transcriure i explorar els joves músics, que van estar senzillament superbs en l’absorció de les peces, sota la batuta amatent d’un Mansur que va decidir acabar amb un preludi del compositor turc Alnar.

El repertori està triat per donar valor al treball en equip i no per al lluïment de solistes. És una aposta pedagògica d’un projecte de planter, on tots els músics participen al mateix nivell. La creació de valors, concebuda d’una manera coral, és un dels al·licients d’una orquestra, majoritàriament formada per noies, modernes i elegants, amb vestits negres i tacons, i sense ni un nicab. Impecable.