Adrià Puntí havia anunciat o insinuat o suggerit que el seu concert de dissabte a l’Espai Port de la Porta Ferrada seria una espècie d’estrena del seu darrer projecte, Enriute’n fins que el cor et digui prou, un disc incompletament acabat, una obra oberta de la qual ja teníem alguns indicis, però de la qual el gran públic –un concepte estrany, sí– ho desconeix pràcticament tot a hores d’ara. De nou, Puntí, el misteri.

En canvi, el músic saltenc va oferir a Sant Feliu de Guíxols un concert centrat en cançons ja conegudes de totes les seves etapes, des d’Umpah-Pah a La clau de girar el taller, passant per Pepalallarga i…, L’hora del pati –de la seva obra en solitari, el disc menys representat; Sota una col i prou– i Maria, el seu homenatge a la seva mare i a les mares que són “gairebé” com la seva, recuperat en un moment en què l’artista fa temps que reivindica la figura del seu pare, Narcís Puntí Sans, que va morir fa pocs dies. Els temes nous van quedar limitats a alguna “primícia” –una cançó en anglès, pel que sembla dedicada a Trump– i algun fragment de la singular Locus inserit al mig d’una desconstrucció de La font del gat, de Pepalallarga, amb un concepte molt propi del Tom Waits més teatral i jazzísticament lliure: Puntí, amb barret i cigarret, tocant un gran tambor i uns bongos i narrant una singular epopeia fronterera: “En un pueblecito, cansino, empieza una història…”

El concert es va obrir puntualment amb Novembre i Un compendio en mi menor, representant la gran bessonada d’Umpah-Pah, Bordell i Triquiñuelas al óleo, editats simultàniament el 1994. Això sí, l’esperit indomable de Puntí ja es va manifestar de seguida, quan va afegir al Compendio una cita d’una cançó seva molt més recent, Fill de presons: “Me la passo per la pixa. Vaig amb moto a l’autopista a preu de cost.” Puntí va mostrar des del principi la seva cara més rockera, amb els seus propis Crazy Horse, Pedrito Martínez al baix i Dani Pujol a la bateria, una sòlida base rítmica sobre la qual Puntí podia volar sense problemes amb la guitarra elèctrica, com ho va fer després amb el piano –i el contrabaix– a les més delicades Esbrina i El boig del telèfon roig, totes dues de la bona collita de La clau de girar el taller (2015), el disc que va marcar el seu retorn després de 13 anys –”Ves a saber on han dit que estava”– i del qual també va sonar Prohibit, que va presentar emfatitzant el títol, cansat que molts la coneguin per un dels seus versos: “Benvinguts al desastre.”

Puntí es va quedar sol amb la guitarra acústica per tocar El boulevard dels xiprers, de la Bamboo Avenue d’Umpah-Pah, i tot seguit va ampliar la banda a quartet amb la guitarra del seu amic Manel Miquel, membre de l’equip de The Project –empresa que organitza la Porta Ferrada i que sempre ha tingut una fe cega en el geni de Puntí–; i després de recuperar el trio amb Sota una col i Maria, va tornar als primers Umpah-Pah amb Mirall capgirat i va saltar de nou en el temps fins a De muda en muda, de Maria, el disc. Va ser llavors quan el cantant va anunciar que estava presentant un nou treball, Enriute’n…, del que no va arribar a sonar ni el preciós tema que li dona nom, fruit d’un rampell d’inspiració. Sí que va agrair als que havien comprat l’entrada Premium –i també als que no, perquè “tots fem el que podem”– que incloïa un CD il·lustrat amb una aquarel·la original seva. Són deu cançons noves sense cap títol ni crèdit que sumen 51 minuts, una de les quals és de 12.58 minuts.

Després de tancar amb l’electritzant Jeu, van arribar els bisos, amb èxits de la casa com ara Sí, Ull per ull i la sempre esperada La catximba, i un segon gran final amb Hey Hey My My, de Neil Young (“El rock’n’roll no pot morir mai”), per arribar gairebé a l’hora i tres quarts amb un últim bis a petició del públic. Va ser Escac i mat, també d’Umpah-Pah. Poques novetats, però una gran notícia: Puntí està en forma.