A més dels dos concerts que obriran –demà i dissabte– el Festival Porta Ferrada a Sant Feliu, l’artista exhibeix el vessant pictòric i escultòric al monestir guixolenc fins al 3 d’agost

La gran vocació de Manolo García, a banda de la més íntima de viure el moment i gaudir-ne i la coneguda d’emplenar els llocs on actua, és anar fent el mateix amb els llenços que pinta. És potser la seva veritable vocació, menys coneguda, però resseguible pels fans sobretot des que va emprendre la carrera en solitari, ja fa dues dècades, des de la coberta d’aquell Arena en los bolsillos del 1998, després del final d’El Último de la Fila, i obres que han acompanyat embalatges d’altres treballs. Les mostres pictòriques obertes al públic de la seva obra no són freqüents, però a Sant Feliu de Guíxols, on divendres i dissabte obre el Festival de la Porta Ferrada , li han ofert el caramel d’exhibir l’art total, que a més de la veu i les composicions de la seva gira acústica acompanya amb una exposició de 24 pintures –a l’oli i acríliques–, 35 dibuixos amb llapis i diverses escultures recents que ha confeccionat amb base de fusta i elements metàl·lics. L’ha titulada Poetas desafectos, excéntricos remeros i es podrà visitar fins al 3 d’agost a la quarta planta del monestir guixolenc.

Compartirà edifici amb la mostra de l’Espai Carmen Thyssen i obres de Picasso, Sorolla i altres genis. No hi és aliè, però defensava que –orgull a banda– ha acceptat amb sorpresa la invitació avinent de completar el seu pas per Sant Feliu. És,

Malgrat tot, García –que va fer estudis d’arts aplicades a l’escola Llotja de Barcelona– reivindica la seva faceta pictòrica: “Sempre deia que sóc un pintor aficionat, amateur, però s’ha acabat; un dia em vaig aixecar i vaig pensar que he pintant tota la vida, tinc uns estudis i estimo moltíssim la pintura, que és una passió per a mí. Tinc un ofici, una tècnica; prou de tanta humilitat: sóc pintor.”