Sembla
surrealista pensar que durant uns anys per fer ràdio lliure de
continguts hi hagués persones que s’embarcaven en vaixells i anaven mar
endins fins a aigües internacionals per punxar cançons dels Rolling
Stones. Segons Joan Perich, director de Ràdio Platja d’Aro i guanyador
del premi Jordi Comas 2017, aquesta era la realitat de moltes emissores
després de la Segona Guerra Mundial: «Els governs van veure que la ràdio
tenia un gran poder, aleshores no donaven llicències i controlaven molt
els continguts. Per poder fer emissions lliures de control van néixer
les ràdios pirates que es coneixen com a emissores offshore. Emetien des de vaixells en aigües internacionals des d’on els governs no podien actuar».

Seguint
aquest fil, Perich va descobrir la història de Radio Mi Amigo, una
emissora belga amb gairebé cinc milions d’oients que durant quatre anys
es va instal·lar a Platja d’Aro. «L’any 1974 els governs belga i
holandès van fer un ultimàtum a les emissores pirates i gairebé totes
van tancar a excepció de Radio Mi Amigo. El seu director tenia un xalet a
Platja d’Aro, aquí s’estaven vivint els darrers anys de l’era
predemocràtica i no hi havia el control d’emissions que hi havia a
altres països d’Europa i per això es van instal·lar aquí durant quatre
anys. Gravaven les cintes amb cassettes i després les enviaven al
vaixell, que estava emetent des del mar del Nord, entre el Regne Unit i
Holanda. Des d’allà emetien de manera il·legal per a tot Europa i van
tenir una gran repercussió».

La
investigació de Perich va ser premiada amb el Premi Jordi Comas 2017.
En el marc del guardó, aquesta setmana Perich ha presentat el llibre que
recull tota la recerca i que es titula Radio Mi Amigo. El
premi s’havia de presentar al juny, però l’acte no es va poder celebrar a
causa de la pandèmia. Pel que fa al premi d’aquest any, encara hi ha
temps de presentar projectes fins al 5 d’octubre i el proper 20 de
novembre s’anunciarà el guanyador.

Tot
i que el llibre sigui un recull de la recerca, l’escriptor es desmarca
d’un relat purament acadèmic: «Crec que la gent que el llegeixi
descobrirà que hi ha fils de drama, comèdia i fins i tot terror. El
propietari de l’emissora, Sylvain Tack, té una història de vida curiosa
perquè tenia uns orígens humils, es va fer milionari i després es va
arruinar». Perich afegeix que la recerca li ha permès fer un retrat de
la societat de finals dels anys setanta a Platja d’Aro: «També es parla
de com era la vida en aquella època, quines persones eren les més
influents, els governants que hi havia en els últims anys de franquisme,
que potser han quedat enterrats amb el pas dels anys».

En
el marc de la recerca, Perich ha contactat amb extreballadors de
l’emissora i testimonis que van viure l’aterratge de l’equip a Platja
d’Aro de primera mà. De fet, explica que l’emissora va tenir un gran
impacte a Europa, on hi ha nombrosos historiadors que n’han parlat al
llarg dels anys.

El desenllaç

L’investigador
detalla que l’idil·li de l’equip de Radio Mi Amigo a Platja d’Aro va
finalitzar al cap de quatre anys. «L’emissora es va instal·lar aquí
perquè el franquisme no havia signat cap tractat internacional per a les
emissions de ràdio i no els controlaven. A finals de l’any 1978, amb
l’arribada de la democràcia i les primeres eleccions, a Espanya es van
començar a signar els primers tractats per regular les emissions de
ràdio i això va ser el final de Radio Mi Amigo a Platja d’Aro».