Segons Informa El Punt Avui Tot i que històricament, el jazz s’ha identificat amb clubs, caves i altres espais tancats i plens de fum, aquesta música afroamericana universal pot sonar tan o més bé en els espais oberts, a qualsevol hora, i a pesar d’arrossegar encara la fama de difícil i minoritari, també en aquest punt hi ha notables excepcions. Els concerts de L’Hora del Jazz-Memorial Tete Montoliu, els diumenges de setembre al migdia a la plaça de la Vila de Gràcia, són un bon exemple d’aquest canvi de paradigma, com també ho són els pícnics de jazz d’alguns festivals com el de Banyoles i, evidentment, les Nits de Jazz a Platja d’Aro, que tenen lloc cada divendres de juliol i agost a la platja Gran, a la zona de la gran roca granítica coneguda com Cavall Bernat, amb accés lliure i gratuït. Immillorable.

Les Nits de Jazz, amb la direcció artística de Josep Maria Sauret, van obrir divendres passat la setzena edició amb un concert molt especial: el trio del contrabaixista Dick Them, que l’any passat ja va actuar a Platja d’Aro amb la cantant nord-americana Violeta Curry en un homenatge a Whitney Houston, hi va tornar divendres passat per protagonitzar un altra actuació creativa, en aquest cas amb el prestigiós flautista italià Antonio Amenduni. El trio de Dick Them, que completen el pianista Francesc Capella i el bateria Lluís Ribalta, va obrir la nit amb el seu jazz de factura clàssica abans de donar pas al convidat especial, Antonio Amenduni. Amb Amenduni van interpretar la Suite for Flute and Jazz Piano Trio (1973), famosa composició del francès Claude Bolling (Canes, 1930) que ell mateix va gravar el 1975 amb el flautista Jean-Pierre Rampal, el baixista Max Hédiguer i el bateria Marcel Sabiani. El disc resultant va ser tot un èxit de vendes i també va ser nominat amb un premi Grammy. Estructurada en set peces o moviments, la suite de Bolling s’obre amb tota una declaració d’intencions, Baroque and Blue, ja que l’objectiu és justament aquest: fusionar la música barroca amb el jazz, com si Bach tingués una llarga i profitosa conversa amb Thelonious Monk. I el resultat és força equidistant, però sobretot és encisadori sona com una música inèdita però que, al mateix temps, hem escoltat mil vegades, no sabem on.

El Dick Them Trio va saber recrear a la perfecció aquest diàleg amb la flauta de Antonio Amenduni en una nit d’estiu amb una refrescant brisa marina. Segurament, a la majoria del públic que seia a les cadires instal·lades per l’Ajuntament o a la sorra –una opció molt recomanable, si es porta tovallola–, no l’importava gaire si allò era o no era jazz, perquè només es tractava de gaudir de la música en un espai ideal. El Dick Them Trio va tancar el concert amb un altre clàssic, Duke Ellington, i va fer venir ganes d’una altra cita a la platja: divendres vinent, amb la Sant Andreu Jazz Band, de Chamorro.