Tenim pensat, de cara als mesos de tardor o a la primavera de l’any vinent, quan sigui el moment just de la sembra, fer-hi zones d’hort i recuperar l’antiga essència de l’espai de conreu de l’abat.

Tot el temps que pugui, perquè malauradament mai puc fer gaires dies seguits de vacances.

En qualsevol època. M’agrada molt a l’hivern, quan pràcticament no hi ha gent, per anar a caminar per les platges. Adoro Sant Feliu, però també la resta de l’Empordà i les comarques de Girona. De fet, em sento una guixolenca més.

Gràcies pel càrrec! No, més ben dit, em sento molt propera a la gent d’aquí, perquè fa molts anys que els conec i hem compartit bons moments junts.

Sant Feliu de Guíxols s’ha conservat força bé, sobretot el passeig i la zona de cases baixes del nucli antic. No ha perdut gaire el caràcter que tenia fa algunes dècades.

La iniciativa de les exposicions temporals al Palau de l’Abat em fa molta il·lusió perquè el consistori, començant per l’alcalde i la regidora Pilar Giró, que s’ha posat al capdavant de les dues mostres, hi aboca moltes ganes i dedicació. I tampoc es pot oblidar la implicació d’altres persones, com la de Guillermo Solana, que és el director artístic del Museu Thyssen Bornemisza de Madrid.

N’estic molt orgullosa. És una xifra impressionant, que duplica el nombre d’habitants de la ciutat. Imaginem per un moment què suposaria que una exposició a Barcelona o Madrid tinguessin el doble de visites que el seu cens… Va ser un gran èxit i crec que aquest any el podem repetir.

L’any passat, ho vam fer perquè les xifres d’assistència encara eren molt elevades al setembre. I aquest any, si calgués, ens podríem tornar a plantejar prorrogar-la una mica més enllà del 13 d’octubre.

No hi hem deixat de donar voltes i les converses, de fet, continuen obertes. Però ja no ho veuria tant com una segona exposició temporal. Cadascuna de les mostres d’estiu implica molta feina d’organització, trasllats d’obres i les assegurances, i per compensar les despeses cal que vingui molta gent a veure-les. Però potser ens podríem plantejar deixar algunes peces interessants de la col·lecció al monestir durant tot l’any, perquè l’espai tingui sempre vida.

No està descartat, però crec que el model actual està funcionant bé. M’agraden les coses ben acabades, i el conjunt del monestir ho està. No hauria tingut sentit engegar el projecte d’un edifici nou mentre aquesta rehabilitació ja estava en la recta final i coberta amb les aportacions d’altres administracions. En el futur, mirarem quines opcions ha de tenir un centre d’art estable, però hem de valorar que els espais actuals al monestir són una veritable joia patrimonial.

És clar. I si aconseguíssim tirar endavant un centre d’art estable, encara més, perquè mouríem gent els dotze mesos de l’any. Crec que Sant Feliu, geogràficament, té avantatges respecte a Figueres. Al marge que aquí som a peu de platja, és més a prop de Barcelona i aquesta zona té molt bones infraestructures: l’autovia i l’autopista cap a França, els ports (que permeten el moviment de iots) o el fet que l’aeroport de Girona és relativament a prop.

Deixo de banda el mercat dels col·leccionistes esnobs. Els seriosos ens trobem amb quadres importants, que m’agradaria haver pogut adquirir, però que ara mateix no ens podem permetre perquè els preus polvoritzen tots els rècords.

Per als col·leccionistes romàntics, que cerquem la qualitat en el quadre, n’hi ha poques. És curiós que el mercat de l’art no es desinfli i ens trobem cada cop amb preus més desorbitats, tot i que el cercle de col·leccionistes capaços de fer ofertes per obres de nivell cada cop es va reduint més.

La col·lecció és força completa pel que fa a pintura moderna i especialment de paisatges, començant pels pintors holandesos i flamencs d’inicis del segle XVII i fins a principis del XX. Però hi hauria moltes peces possibles per incorporar. Per exemple, d’impressionistes, encara que hi ha una bona representació. També es podria cercar alguna altra peça de Gauguin, que són molt cares i rares; ara en tenim deu peces (vuit pintures, un dibuix i una figura de ceràmica), però sempre hi ha coses que un col·leccionista voldria. És una cosa que no pots evitar.

Estic al cas del que surt a subhasta arreu del món. No per comprar, perquè sé que ara mateix és molt difícil, però continuo adquirint obres. En els últims tres anys, m’he centrat més en obres de pintors espanyols assequibles. I algunes altres d’internacionals, com ara un Alaux que acabo de comprar per un preu molt ajustat en una subhasta francesa. Està pintat a les Antilles i ja tinc alguna altra de les seves obres. Cal seguir les subhastes per saber què passa: què puja de valor, què baixa i quines tendències hi ha. Es tracta d’aprendre cada dia una mica més. I sí, és clar, també apareixen sovint algunes peces que m’agradaria moltíssim tenir, però que són impossibles.

Hi ha dos pavellons disponibles a Montjuïc i la idea de fer-hi una ciutat de l’art similar a l’illa dels museus de Berlín –on, per cert, de moment no tenen quadres– o el triangle de l’art de Madrid. És un projecte amb molt de potencial, perquè ja hi ha el MNAC, la fundació Joan Miró, el Caixafòrum i el pavelló de Mies van der Rohe. Però encara no hi ha cap acord ferm.

Sí, part de la col·lecció catalana i part de la internacional que ara mateix està a Madrid.

Ja fa 14 anys que una part de la meva col·lecció està en préstec a Madrid, però fins ara no hem rebut cap proposta. A finals d’any, esperem parlar-ne.

La situació aquí és molt pitjor que la que hi ha en altres països europeus, com ara França, on s’ha restablert un tipus més reduït. O també hi ha l’altre cas dels Estats Units, on no s’aplica cap gravamen als béns culturals. Els efectes sobre el mercat de l’art de l’Estat espanyol, que ja tenia una salut molt fràgil, estan sent tan negatius per als artistes actuals com per a col·leccionistes, galeristes o fins i tot els museus.

Les entrades, directament, no s’han vist afectades, però s’han encarit moltes altres operacions que s’hi fan a dins, com ara les botigues d’objectes de marxandatge, que no són pròpiament un negoci, sinó una manera complementària de finançar els museus. També afecta, per exemple, el sistema de préstec i transport de quadres, que s’encareix. Tot plegat va minant una mica més tot el sector econòmic que es mou al voltant de l’art.

És un tema del qual ningú difícilment em sentirà opinar. Sóc apolítica. Només m’agraden, i admiro, les coses belles i ben fetes. I per això l’únic que podria dir és que espero que el debat es faci bé i que s’assoleixi la millor solució. Però no em manifestaré ni a favor ni en contra de cap de les opinions. Això és feina dels polítics o de qui tingui ganes de pronunciar-se al respecte. Però no pas meva.