No han servit de res les mans esteses, no han servit de res les crides a la moderació, no ha servit de res el pacifisme radical, no han servit de res les explicacions davant del jutge… El sistema político-judicial espanyol ha decidit que la millor manera d’afrontar les aspiracions democràtiques de la societat catalana és l’ocupació de les institucions i la represàlia contra els líders polítics i socials d’aquest país. Madrid no aspira a la derrota electoral de l’independentisme, n’exigeix la humiliació i la retractació. I, fins i tot així, el destí del discrepant és la presó.

Cal aturar aquesta espiral embogida d’un Estat cada cop més autoritari. Un règim que s’autoatorga un dret arbitrari sobre l’administració catalana, detenint i acomiadant -sense justificació- el secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat o condicionant, a voluntat, qui pot ser candidat a la presidència i qui no, al marge del resultat de les eleccions del 21 de desembre.

Madrid ha d’asseure’s a la taula. Si no és per convicció democràtica, almenys que sigui per necessitat política i social. Per responsabilitat, per recuperar la confiança en el futur. Però la condició prèvia és aturar la repressió.

Hem vist tancats a la presó, com denunciava Raimon en una altra època, homes -i dones- plens de raó. No volem que la por sigui la llei. Per això diem no.