Sant Feliu de Guíxols és una ciutat rica en associacions de tot tipus i en entitats esportives. A Tribuna Ganxona ens hem proposat conèixer-les totes.

Aquesta vegada ens vam trobar amb Felisario Expósito, membre de l’Associació Esportiva Ataraxia i president de Sport Ciclista Guíxols, entitats que comparteixen personal i es complementen.

L’Sport Ciclista Guíxols és un club federat de ciclisme, però està poc enfocat als nens. Per això, quan la Irene, la dona d’en Felisario, es va treure el grau d’integració social, van voler crear alguna cosa relacionada amb el ciclisme, i d’aquesta idea en va néixer Ataraxia. Va ser l’artista Alberto De Udaeta, amic i conseller de la parella, qui va pensar en el nom Ataraxia, que ve del grec i que significa “sempre endavant, sense pertorbacions”. Des de llavors, el president de l’Associació és Vicente, el germà de Felisario, tot i que la feina la porten la Irene i el propi Felisario.

L’Associació s’encarrega de l’escola de ciclisme, ja que hi ha els monitors titulats. A l’hora de competir, però, els alumnes estan federats i assegurats a través de l’SC Guíxols.

Ataraxia també té una secció dedicada a la integració social a través del ciclisme i un equip de ciclisme femení, el qual té molts espònsors en les seves curses arreu del territori estatal i que porta el nom de Sant Feliu allà on va. Per als entrenaments, treballen en un terreny a tocar del pavelló Carles Nadal, un espai cedit per l’SC Guíxols.“Aquest projecte va néixer per oci, vam començar amb els nostres fills i es va anar fent gran, cosa que al final ja era una obligació. Per això vam crear l’escola, on cobrem una petita quota als alumnes. Ara mateix no fem ni publicitat. Tampoc tenim gaire espai, les instal·lacions són molt petites i per seguretat no podem agafar gaires nens”, ens explica el president del SC Guíxols, mentre ens ensenya l’espai, que ell mateix s’encarrega d’arreglar.

Consta d’un circuit que ha anat definint, amb girs, salts i corbes per a què els alumnes aprenguin bé a anar sobre la bicicleta. “A Sant Feliu no hi ha instal·lacions. En BTT ens anem espavilant, però en carretera és impossible, no podem treure els nens petits en ruta. Ara mateix surten a partir dels 11 anys i sota la meva responsabilitat. Des de l’Ajuntament ens diuen que no hi ha terrenys, i per tant, no podem circular amb bicicleta amb seguretat.”

L’Associació també fa rutes guiades, que durant molt de temps van intentar que fos la seva manera de viure, un fet, però, molt complicat. “Treballem i, a més, dediquem moltes hores a l’associació, per això no podem dedicar gaire temps a les rutes. Quan ens ve un grup, doncs les fem, però tampoc hem rebut un suport actiu des de l’administració”.A l’associació hi ha inscrits al voltant de 80 nens, que malgrat ser una xifra baixa (en futbol o bàsquet poden competir uns 400 nens), en ciclisme són molts. Però Expósito destaca que és un esport molt dur, que al final molts nens abandonen pel sacrifici que comporta. Als inscrits a l’entitat també cal sumar-hi les 15 corredores de l’equip professional femení.

Quan els nens ingressen a Ataraxia, els fan una valoració de nivell, però la prioritat és ensenyar-los uns valors, “crear persones que no sabem si seran ciclistes”; per això, aprenen a anar amb bicicleta a través dels jocs. A partir dels 12 anys, ja els comencen a ensenyar què és el ciclisme de veritat: comencen a saltar, a agafar tècnica, es crea l’atleta. Als 17 ja només queden els que realment volen dedicar-se més seriosament al ciclisme, un esport molt dur i sacrificat i que la majoria abandona en arribar a edat júnior.

Per Expósito “un ciclista que no tingui educació, que no sàpiga estar o que no respecti un company o familiar, jo no el vull al nostre club” i explica que algun cop ha tingut problemes amb noies de l’elit, com una guanyadora d’etapa a la Copa d’Espanya a qui mancava humilitat.

D’entre les esportistes més destacades de l’Ataraxia, hi ha Berta Orozco i Natalia Saavedra, tercera classificada a la Copa d’Espanya celebrada a Múrcia; l’austríaca Anna Kiesenhofer, Campiona estatal que també havia competit per l’equip guixolenc; Lorena Llamas o Bea Gómez, que fou guia d’una ciclista invident als darrers Jocs Paralímpics.

Tot, malgrat que les catalanes no són les ciclistes més experimentades de l’Estat degut al poc suport governamental cap al ciclisme. “No és que falti qualitat, sinó que els costa potenciar aquest esport”, es queixa Expósito, que explica que quan hi ha una corredora de qualitat ve un equip de fora i se l’emporta.

Aquestes corredores professionals que competeixen a nivell nacional no resideixen a la nostra ciutat, sinó a altres llocs de Catalunya, però competeixen per l’equip ganxó. N’hi ha de catalanes, espanyoles, angleses, alemanyes o austríaques, que aprofitaran les curses perquè un equip professional (el Lotto, per exemple), les fitxi. “Això és un orgull per nosaltres, que les hem format”. I fa un símil futbolístic: “És com si un nano format al futbol de Sant Feliu fitxés pel primer equip del Barça o el Madrid”.

Amb aquesta manera de funcionar, cada any Felisario ha de canviar l’estructura de l’equip i apostar per corredores noves.

Expósito anima a tots els nens i nenes a qui els agradi la bicicleta a provar per l’escola de l’Ataraxia. Fins i tot es troba que corredors locals provinents del món del triatló volen entrar a fer una prova, però la disciplina, encara que sobre una bicicleta igual, és molt diferent.

Pel que fa a la integració social, ha intentat posar-se en contacte amb centres de menors i de dones per tal que els interns provessin el ciclisme de forma gratuïta, però a l’hora de la veritat no va arribar a fructificar. “Em donaria per satisfet si tragués un nen del carrer i l’integrés a la societat”, diu Expósito.