El poble de Castell d’Aro acumula segles d’història, a redós del castell de Benedormiens, datat per primer cop el 1041. Vinculat primer al monestir de Sant Feliu i posteriorment a la batllia reial de la Vall d’Aro. Al segle XIX, formava part d’un municipi compartit amb Santa Cristina d’Aro, però tots dos pobles van acordar una segregació per la qual Castell d’Aro administraria Fenals, s’Agaró i tota la zona de Platja d’Aro. El litoral, amb terres menys fèrtils per al conreu, no acumula una gran història documental, però sí un passat preturístic que l’historiador Jaume Badias i Mata ha mirat de reconstruir sobre els testimonis d’alguns veïns que van assistir a la transició de model. Els ha condensat en el llibre Abans que tot canviés, guanyador de la quarta edició del premi Jordi Comas de recerca local i publicat el mes passat.
Badias posa en relleu que la pretensió inicial era fer un “inventari etnològic” de les antigues activitats primàries. Però davant l’escassetat d’elements i les vivències que li han transmès en les entrevistes va reconduir l’argument cap al relat de la intrahistòria quotidiana de la pagesia, petita ramaderia i altres oficis abans del boom turístic. Bàsicament eren de subsistència per a bona part de la població i van quedar obsolets amb la millora de la tecnologia i la xarxa de transport. A la dècada del 1960, però, encara resistien algunes mostres. I l’autor bromeja que el títol el va extreure de la frase il·lustrativa sobre el turisme d’un dels testimonis sobre el passat: “Sí, de quan érem pobres, abans que tot canviés.”
Poques evidències
Cap a l’interior del terme, amb menys pressió urbanística que en la primera línia, encara són visibles alguns dels elements patrimonials, com ara les fonts, els primers pous de glaç i els molins de farina, com ara els de Can Cuc, Mas Riembau (avui dins del càmping) i el Mas Candell (que s’ha de convertir en un futur petit hotel amb encant). Funcionaven en xarxa i per torns, acumulant l’aigua del riu –sovint escassa– i deixant-la anar perquè els següents molins la tornessin a arreplegar i repetissin l’operació.
En el cas del territori de Platja d’Aro, per contra, la petja d’elements és migrada. Un dels millors exponents és la Masia Bas, avui reconvertida en centre cultural. Els camps de conreu, però, són avui l’esplanada d’aparcament on els divendres es fa el mercat. I com a element que recorda els temps agraris, un pou amb font i les restes d’un vell safareig resisteixen entre grafits contemporanis.
L’activitat a les pedreres també va decaure, un antic trull fa anys que es va reconvertir en minigolf i les carboneres es van acabar d’apagar amb la generalització del butà. Altres activitats amb més valor afegit, com ara la pesca artesanal d’alguns veïns que la compaginaven amb la feina al camp, van abastir alguns restaurants i hotels en els primers anys de coexistència entre els dos models, com també la venda de llet de petites explotacions. Però l’enduriment de les normatives sanitàries tampoc va facilitar que aquestes activitats artesanals fossin viables. Tot just el conreu de verdures i hortalisses que encara resisteix al mercat de Sant Feliu de Guíxols i cada setmana a Platja d’Aro.
La sorra, per als paletes
Entre les activitats descrites en el treball, n’hi ha alguna de desconeguda per les diverses fonts, però que en aquest cas testimonia una imatge del fons de l’historiador Pere Barreda, amb traginers de sorra a la platja Gran. Il·lustra la nul·la importància turística que fins a mitjan segle XX tenia la platja. I periòdicament els paletes recorrien a la sorra –amb vagonetes sobre carrils, carretes i bestiar– per obtenir la base per a l’elaboració de morters i argamasses.
Com esmenta Badias, amb l’arribada massiva de banyistes l’activitat va ser prohibida. I des d’aleshores es dona la situació contrària, que quan escasseja la sorra a les platges, s’ha de portar d’altres indrets.
Una visió de contrast
Per l’alcalde, Maurici Jiménez, la recerca d’Abans que tot canviés “és un contrapunt al primer volum del premi, Nit d’Aro, del periodista Xavier Castillón, que retrata a partir de l’evolució de les discoteques i les sales de festes els nous temps del boom turístic”. En el llibre de Badias, en canvi, s’analitza la cara anterior de la moneda, “el moment previ”. A més d’aquests dos llibres, ja s’han publicat La comunitat rural de la Vall d’Aro al segle XV, de Xavier Marcó, i Guerra i revolució a Castell-Platja d’Aro, de Jordi Bohigas. I hi ha tres treballs premiats en procés d’edició que veuran la llum el 2020.
La Platja d’Aro prèvia al ‘boom’ added by Redacció on
View all posts by Redacció →