Quan i per què es van començar a formar les primeres agrupacions?

La primera va ser El Brot de Reus, el 1979, i es va legalitzar com a cooperativa a principi de la dècada dels vuitanta. Estem parlant d’abans que hi hagués la certificació d’aliments ecològics. Era gent que buscava aquest tipus d’aliments i no els trobava. També representava una crítica al model agrícola industrial, basat en l’ús de la química, etc. Després van obrir El Rebost de Girona i Germinal de Barcelona, que encara existeixen com a societats cooperatives dedicades a distribuir productes ecològics entre els socis. Rere d’elles han anat sortint grups petits que a vegades es constitueixen formalment com a associació i, en concret, com a cooperativa, com ara nosaltres (La Manduca).

Cada cop hi ha més productes ecològics al mercat i, en canvi, vostès van creixent. Sembla un contrasentit. A què ho atribueix?

Sí que és veritat que l’agricultura ecològica certificada va creixent, però en molts casos adopta el mateix model industrial que l’agricultura convencional. S’usen recursos naturals en lloc de químics, però el model és el mateix: molta dependència de recursos externs, finques molt grans, molt de consum de combustible per transportar els productes… És una millora per al pagès i per al consumidor, és clar, però el model de fons és el mateix. Per tant, els grups de consumidors que s’allunyen d’aquest model tenen més sentit que mai.

Els seus preus són més elevats. Això hauria de ser un problema.

Sí, és més car. A vegades té més a veure amb com està el mercat que no pas amb els costos de producció. Nosaltres el que demanem als proveïdors és que tendeixin a tenir uns costos mínims de producció, però alhora estem disposats a pagar el preu que costa produir un enciam a prop de la nostra cooperativa, i que no serà mai tan barat com un enciam ecològic certificat fet a Múrcia en una gran explotació. Nosaltres estem disposats a pagar un sobrepreu per defensar el producte local i la pagesia local.

És difícil trobar proveïdors que compleixin tots els requisits que els demanen?

Trobar proveïdors prou professionals, que tinguin una finca prou gran per optimitzar els costos de producció, que a més estiguin disposats a col·laborar amb les cooperatives, rebre visites, ser transparents…, home, no és fàcil [riu]. El que passa és que, a mesura que hi ha més cooperatives, hi ha més productors d’aquest tipus. Estem parlant d’horta; si parlem de fruita o producte envasat, aleshores falta molt, encara. Per això és necessari que el moviment creixi i que estiguem coordinats.

No tenen por que, amb la crisi econòmica, la gent hagi de renunciar als productes ecològics perquè són més cars?

Hem de pensar que la tendència d’aquests productes és tenir un preu raonable. Ara el que estem fent és –almenys a La Manduca– mantenir el nivell de compres de productes bàsics, prescindint de petits luxes, com ara envasats, sucs de fruita… Potser el consum baixa, però no perquè renunciïn als productes ecològics sinó perquè decideixen sacrificar una part de la cistella i cuinar més. Molts diran: “En lloc de gastar-me 30 euros a la setmana en gasto 10, però sé que és bo.” D’altra banda, una de les coses bones que ha de portar aquesta crisi és que tinguem una distribució de despeses domèstiques més raonable. Sempre diem el mateix: el tema de consumir productes ecològics a través d’una cooperativa és un tema de reorganització de la despesa familiar i dels hàbits.

I també s’hi nota un vessant socialitzador.