El primer en explicar batalletes fou Tomàs Rosés, mestre durant 30 anys al Gaziel, que va destacar antics companys docents com els senyors Rutllant, Lloveras o Esteve, i  la primera professora en exercir classes de batxillerat, Carme Agustí. Rosés va recordar com a millor moment l’etapa final del franquisme, que va comportar un canvi total en l’ensenyament.  Com a anècdota, una vegada va fer de bomber improvisat en un incendi que hi va haver a l’escola.

L’exalumne Lluís Palahí, un pou de sapiència popular ganxona, va rememorar els càstigs que s’imposaven en l’època del dictador, quan les escoles de la ciutat estaven unificades, i anècdotes relacionades amb l’esport escolar. També va recordar haver establit un lligam d’amistat amb un dels mestres dels Estudis Nous, el senyor Mas, que féu que fins i tot s’enviessin cartes i en una d’elles recordés a Palahí que va ser “un gran alumne”.

L´exalumna Glòria Serrat va recordar que s’ho passava molt bé anant a l’escola, i l’etapa que va passar al col•legi de l’”Ensanxe”, situat on hi ha l’actual Escola de Música, i les seves antigues mestres.

La Carme Vilella, que també fou alumna, rememorà que durant una època hi havia hagut classes els dissabtes, que “aquell temps” es resava molt i que els feien cantar l’”Himno Nacional”, destacant les classes de música i, a títol personal, declarant que li agradava molt “anar a l’escola, però no l’ensenyament”.

L’exalumna i exmestra Pilar Bonavia, que encara avui està en contacte amb el Gaziel ja que hi viu a prop i sent cada dia com sona el timbre i els nens i nenes surten a jugar al pati, va recordar com n’era de gros, abans de construir l’edifici que ampliava l’escola, el pati del Gaziel, on t’hi podies perdre de tan ampli i ple d’arbres. Com a mestra destacà la saturació de les aules, amb més de 60 alumnes a cadascuna, que obligava a fer classe als passadissos fins que es va solucionar ampliant l’escola i, més tard, construint el CEIP Baldiri Reixach.

La Lolita Loubat va destacar que en l’època franquista no hi havia llibres de text, només un diccionari enciclopèdic que servia per a tot. Com a anècdotes, el fet que alumnes que vivien a l’altra punta de Sant Feliu sortien mitja hora abans de casa i es paraven a comprar llaminadures de camí cap al col•legi o quan va exercir de mestra al Gaziel, tot i no tenir el títol, ja que “Donya” Antònia va haver de marxar durant una setmana i, amb permís de la direcció, li van donar el permís per fer-ho mentre estigués fora. I casualment, aquells dies feien les fotografies oficials de les classes, i ella ha quedat immortalitzada com a professora.

En Toni Ferrer, per la seva banda, va explicar que els Estudis Nous eren com una segona casa per molts alumnes, que es passaven tot el dia allà, menys per menjar i dormir, i que molts alumnes havien de deixar els cursos molt abans de l’edat perquè es veien obligats a anar a treballar.

A la part final, es va donar la paraula al públic. Des d’allà, l’exmestre Joan Rutllant, que va exercir al Gaziel durant 31 anys, va explicar el problema de les aules sobrepoblades, que van obligar a habilitar els passadissos de l’escola com a aules i a fer classes a altres edificis guixolencs com les Vetlladores o altres del carrer Capmany. Com que cada setmana anaven arribant nous alumnes procedents de l’onada immigratòria, es va haver de construir un nou edifici en els terrenys de l’escola. L’espectadora  Teresa Mantes va recordar un mestre que, ja gran, quan ella va anar a visitar-lo a l’Hospital, li va deixar anar que “no entenia com podia ser que una noia com jo pogués regentar una botiga”, i la exdocent Rosa Noguer va dir que el seu millor record és haver pogut fer classes en català i els nous mètodes sorgits després de la mort de Franco i va destacar el gran companyerisme existent entre els mestres d’aquella època. Per donar fe d’això, em quedo amb la frase de Pilar Bonavia sobre els dinars entre companys: “No he tastat un arròs més bo que el que ens feia en Rosés”.