Una llegenda àrab explica que els gats dominen el món i, en la seva infinita bondat, són ells que ens permeten viure a les seves cases. No és estrany veure felins asseguts en actitud falsament desmenjada -en realitat ens vigilen- a les portes de les cases i negocis en un país musulmà. Pensava en aquesta història cada vegada que passava per davant de L´Alàbriga, el vell gran hotel situat entre el nucli del poble de Sant Feliu de Guíxols i la platja de Sant Pol, la banda ganxona del paratge popularment conegut com s´Agaró. Des de feia anys, desafiant atropellaments i aficionats a l´enverinament d´animals, un bonic i manyac mascle de pèl llarg s´asseia a la porta gran de l´Alàbriga guardant el vell edifici. Assedegat de carícies, et seguia durant uns metres quan marxaves després de fer-li quatre festes, però sempre acabava tornant al seu lloc.
Em pregunto on haurà anat a parat el vigilant des que l´Alàbriga ja no existeix. Aquest passat estiu, una notícia agredolça sacsejava els pocs residents estables d´una zona infectada per apartaments estiuencs d´aquell luxe carrincló tan propi dels anys 80. Una companyia russa havia comprat el gran edifici, situat a pocs centenars de metres de la platja i amb vistes privilegiades a la badia, i hi aixecaria un edifici nou de dues plantes soterrades i tres aèries que allotjaria un hotel d´alt estànding. Les obres d´enderroc van començar fa pocs dies i Ràdio Sant Feliu n´apuntava els detalls tècnics. L´Ajuntament prepara un reordenament urbanístic del sector mitjançant un Pla de Millora Urbana. El projecte té el condicionament que part de la finca està afectada per la zona de servitud de Costes de l´Estat -abans de la llei de 1988 que alliberà tot el litoral, l´hotel s´havia fet seus els penya-segats que queden per sota de la carretera i havia condicionat trampolins, plataformes de formigó i escales a les roques per dotar els seus clients d´un idíl·lic, privat i exclusiu club de mar. Jo ja recordo haver-lo vist sempre obert a tothom, però també haver dit sempre que ens anàvem a banyar a “les roques de l´hotel”.
En els temps que corren, que algú decideixi construir un hotel ha de ser tot un esdeveniment a nivell tècnic municipal, i probablement els tràmits urbanístics i burocràtics es faran amb celeritat per dur a bon port l´empresa. El consistori assegura que també és sensible a l´elevat valor paisatgístic de la zona i que tot plegat es farà amb molta cura. Amb centenars de places hoteleres tancades per l´absurda situació de l´herència dels germans Anlló, el projecte d´aquest nou establiment és objectivament una bona notícia per al sector turístic de Sant Feliu de Guíxols, que ara per ara només disposa d´un hotel d´alta categoria: el Confortel Caleta Park, de quatre estrelles i situat també a Sant Pol.
Però la desaparició de L´Alàbriga -el mot, tan bonic, remet a la denominació àrab de Sant Feliu i ha perviscut a través dels segles donant nom a la cala de sota l´hotel; efectivament a l´abric de les tramuntanades de la Costa Brava-, ara ja un munt de runa després que fa uns dies hi entressin les màquines, va ser una de les joies de la corona d´aquella excitant, exòtica, extrema Costa Brava que, en els primers anys del seu posicionament com a destinació turística, va atraure ànimes ferides com Truman Capote o estrafolaris nobles russos com els Voevodsky; i va ser l´escenari triat per Joseph L. Mankiewicz per rodar la mort caníbal de Sebástien, l´inquietant protagonista absent de De sobte, el darrer estiu.
Els germans Tognola, suïssos d´influència italiana, van posar-lo dempeus després que, per la seva activitat en el transport turístic, fonamentalment de visitants suïssos, copsessin el potencial de la zona. I L´Alàbriga va ser, el juliol de 1955, gloriosament glossat a les planes de Los Sitios com un indret idíl·lic on el turisme internacional trobaria totes les comoditats. La família Tognola vivia al costat de l´hotel en una caseta discreta batejada com la Casa Rezia; ben a prop per supervisar en tot moment l´esdevenir de l´establiment, però de manera suficientment modesta com per no evidenciar el grandíssim negoci que regentaven. Apunt anecdòtic: just per sobre de la casa dels Tognola, a l´altra banda de la carretera, hi tenia casa la família Samaranch. Uns i altres farien més tard un fabulós negoci venent-ne els terrenys per a la construcció d´apartaments. I els gronxadors que els nens Samaranch tenien al jardí anirien a parar a una plaça pública de Vilartagues.
Els Tognola, a més de ser els responsables de l´hotel que, per situació, millor rivalitzava amb l´aristocràtic La Gavina -es miraven les cares com pistolers a punt de desenfundar des dels dos extrems de la badia- s´han guanyat un racó meritori en la història de la gastronomia de Girona, aquest plaer esdevingut disciplina per culminar en negoci rampant. Per les sales dels seu restaurant hi va passar, en qualitat de maître, Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà. Mercader va treballar moltes temporades a L´Alàbriga i, a l´hivern, feia estades a grans restaurants europeus. La revista Destino glossa la figura del visionari Mercader en un reportatge de 1979, on s´explica com els Tognola van ajudar “o més ben dit, es van bolcar” en l´obertura del mític restaurant de Figueres que canviaria d´una vegada per sempre la manera de menjar de les elits gironines.
Però tot té un final, i els Tognola van rebre una oferta que no van poder rebutjar. Als 80, l´hotel esdevenia una de les residències que el Banc Exterior d´Espanya posava a disposició de les vacances d´estiu dels seus treballadors de la més alta escala executiva. Aquell canvi de propietat va deixar-se notar també en el paisatge humà de la zona: els estrangers vestits de hippies de luxe van ser substituïts per senyores castellanes d´aspecte conservador, acompanyades de fills obligats a fer la migdiada -els nens de la costa no en feien mai; la calor suportable, a anys llum de l´esclafadora canícula mesetària, feia que es canviés per hores de platja lliures, òbviament, de cap mena de protecció solar- i de marits invisibles rere els diaris financers.
El 1991 el Banco Exterior desapareixia dins el magma d´Argentaria, que alhora es dissoldria en les mans privades del BBVA el 1999. La residència va tancar definitivament amb l´adveniment del segle XXI. Eren altres temps: no només la gent feia vacances d´una altra manera, sinó que les empreses tampoc no consideraven necessari pagar-les als seus treballadors. L´hotel, buit però mai descuidat, ha aguantat digne i sense deteriorar-se fins a un irònic final. I és que el van construir en plena guerra freda i ara, més de 50 anys després, ha caigut en mans dels russos.