Els 17.000 inscrits a internet es van reduir a 8.500 amb una votació a internet, i després d’altres proves, vam quedar-ne 20. La final consistia, a més d’un examen d’anglès i diverses proves físiques, a dissenyar un vestit espacial i saltar projectats a l’aire per veure qui queia millor a les aigües del port d’Eivissa. Al desembre, els seleccionats de 60 països de tot el món competirem per 22 places.

Farem una estada a l’Acadèmia de l’Espai d’Orlando. I ens han dit que l’Estat espanyol, per exemple, té una plaça assegurada; de manera que competirem bàsicament dos aspirants per un lloc. Ens sotmetran a proves més extremes, com ara vols estratosfèrics amb gravetat zero o en avions supersònics, a més que caldrà un bon nivell d’anglès, sobretot en conversa, o nocions de vol en simulador.

Treballo a l’estiu, a Platja d’Aro, i al setembre començaré cinquè d’arquitectura. Espero poder-ho compaginar com fins ara, perquè és una carrera exigent.

Tenia clar que volia estudiar una carrera tècnica, però vaig tenir dubtes entre una i l’altra. Al final, em vaig decantar per l’arquitectura, perquè tocava més aspectes. Però sempre havia tingut el somni d’arribar a l’espai.

M’han explicat que la nau s’enlaira i assoleix dos cops la velocitat del so fins als 110 quilòmetres d’alçada, que és el triple més o menys que el famós salt de Felix Baumgartner. Aleshores, la nau està unes hores en òrbita i ingravidesa, disfrutant de les vistes. El més complicat és la baixada, perquè quan es torna a entrar a l’atmosfera la nau gira molt de pressa i s’assoleixen forces de 6 o 7 G. El coll pateix bastant; per això hem de superar les proves físiques.

Ja ho he vist, però crec que s’ha d’estar bastant desesperat per deixar-ho córrer tot, o tenir massa afany de protagonisme. Queden moltes coses per viure i per mi no hi ha cap lloc millor que la Costa Brava. Crec que queda clar que vull tornar, oi?